El faro

El faro, cruïlla de disbarats.

Ho confesso, jo que no acostumo a lligar-me als serials -per no veure, no veig La Riera-, m'he enganxat al “El Faro, cruïlla de camins”. Tot va començar aquest estiu, a l'Escala, perquè el meu fill Marc n'és un dels traductors al català, i, de tant en tant, em demanava parer sobre alguna frases feta, i jo li suggeria alguna solució. I, per comprovar-ne el nivell lingüístic, la vaig començar mirar.

La trama és inversemblant, les situacions allargassades, els diàlegs repetitius, sense un gram d'originalitat. Els malentesos i les situacions equívoques són d'una malaptesa imperdonable. Tot grinyola. No hi ha per on agafar-ho.

Els actors fan el que poden, pobrets, per donar realisme als personatges, sobretot la protagonista femenina. En canvi, el noi, és d'un sòmines que fa caure d'esquena. Es veu que el van triar només perquè és mono. O potser és culpa del paper que li fan fer, de ximplet integral.

I vet ací, que precisament per la seva mateixa absurditat, em fa gràcia. Sí, perquè només t'ho pots prendre de broma. En aquest moment, ja tenim la noia embarassada del fill i casada amb el pare! Una mare boja que s'ha passat més de vint anys en estat zombi, per culpa del tractament, que ha controlat la tia Rosa, la dolenta de la sèrie, que hi és amb ganes, de dolenta. Un fill que, tot i que la mare el va abandonar de petit, porta el seu cognom en lloc del del pare, que és qui n'ha tingut cura. Etc. Etc. Etc. Quins cracs, els guionistes!