Carbasses

 

Carbassa

Les de cabell d’àngel

per farcir casquetes,

les dels estudiants,

grosses i brillants,

la que va ser un vespre

carrossa encantada

de la Ventafocs.

Ara en fan fanals

per esperar els morts

i espantar els infants.

Codonys

 

Codony:

Aspre i dur, corretjós,

en guarnir la coca

et fas amorós.

Si en faig codonyat,

quin plaer més dolç!

Fruites de tardor.

Magrana.

Estoig que guarda,

avara,

tot de robins

sota la pell amarga. 

Vells i bells amics!

 Trobada de professors:

Nostàlgia diluïda

entre riure's i records!

Can Pantaló V

A la Marina

Carme Fuster

La tia Magda

Marcial i Teresa

Baixada a la Fontcalda

El meu casament
 

Can Pantaló V

En Marcial Meix Mani, en quedar cec el seu pare, va anar a treballar a Barcelona amb dos germans, la Glòria i l’Emilio. Allà va fer de dependent d’una botiga. Havia de pujar els cistells de comandes dalt de les cases, sense ascensor-, i les clientes li demanaven si ja tenia l’edat de fer-ho. Una anècdota seva és que el primer dia d’arribar a Barcelona, des de la casa dels oncles, al carrer Avinyó, va anar-se’n tot sol fins al Parc de la Ciutadella i, quan la família estava a punt d’avisar la policia urbana, es va presentar amb una palmereta petita que hi havia arrencat pensant que era un margalló.

Va fer la mili a la marina, a Cartagena, però mai no va embarcar. Això li servia d’excusa per no voler segons quin peix, que deia que ja se n’havia fet un fart en aquella època.

També era esportista i va córrer en diverses curses, la llàstima és que li faltava una mica més d’estatura!

Va tornar a Gandesa cridat per son germà Jesús per treballar al Registre de la Propietat. Allà es va casar amb la Carme Fuster Borgoñón, i van tindre dos fills, el Josep i jo. Quan ell tenia sis anys i jo quatre, la mare es va morir d’una pulmonia. Vam quedar en mans de minyones i de l’abuela Dolores, donya Lola. (D’ella se’n podria escriure una novel·la!)

El Marcial es va casar en segones núpcies amb la Teresa Altadill Ubalde. (Una altra novel·la que demana ser escrita!) D’ella i de son cunyat, Joaquim Altadill, vaig aprendre a estimar Catalunya i la seva llengua prohibida als estaments oficials o/i religiosos. Era neboda de mossèn Manyà, «lo canonge de Molles».

El Marcial tocava el violí i tenia una bona col·lecció de llibres. Tot ho va perdre durant la guerra. Dels pocs llibres que es van salvar, vaig agafar el vici de llegir, mig d’amagat, bona literatura. La Treseta -li dèiem tieta-, em deia que «llegir en faria perdre l’escriure». Profecia que, per sort, no s’ha arribat a complir.

El meu pare era molt de la broma i tothom se l’estimava. En morir son germà Jesús, va agafar el relleu d’«advocat dels pobres».

Ningú no es mor mentre algú el recordi, i jo el recordaré sempre!

Lectures

 

Amor sense món

Miquel Esteve

En aquest llibre extraordinari, en Miquel Esteve s’endinsa en la relació de Hannah Arend i Martín Heidegger, ella jueva, ell partidari de Hitler, en l’època convulsa en què els nazis van prendre el poder a Alemanya.

Es va conèixer a la Universitat de Marburg, on ella va ser alumna seva, i van viure un amor espiritual, intel·lectual i filosòfic, però també carnal, tot i que ell era casat i molt més gran que no pas ella. Hannah també es va casar dues vegades i va viure i morir als Estats Units, però continuaren la seva relació amb escasses visites per part d’ella a Alemanya i una intermitent comunicació epistolar fins a la fi del seus dies. Arend va morir el 1975 i Heidegger un any més endavant.

Miquel Esteve s’endinsa en aquesta història d’un amor que era fora del món, almenys del món i de les circumstàncies extraordinàries d’aquelles temps, per això en diu «Amor sense món».

Per escriure aquest llibre, l’autor imagino -no ho diu enlloc- que s’ha llegit totes les biografies i totes les cartes i documents que s’endinsen en el pensament de la parella, i en conforma les seves paraules, les seves converses, la seva visió del món. Ell immers en la natura de l’esser, ella intentant demostrar la banalitat del mal, cosa que li va valer crítiques del mateix món jueu, que no entenia la seva posició. Per a Arend, aquesta banalitat converteix les persones en part d’un ramat sotmès a les idees o consignes del seu partit o del seu líder que fa considerar el contrari com un monstre que cal eliminar en no reconèixer-ne la seva humanitat. Sota aquesta premissa, qualsevol de nosaltres pot fer el mal creient que fa el més indicat.

Aquest és un llibre que s’ha de llegir a poc a poc, rellegint frases o paràgrafs, per captar-ne el sentit profund. Sobretot per a persona com jo que no soc experta en el pensament filosòfic.

Felicitats Miquel per aquest regal que has fet a la bona literatura.

Mare

Mare.

Que dolç de dir!

El teu record s’ha esvaït

entre les boires de temps.

Només en tinc llampecs fugaços

a la memòria. I un enyor profund

enquistat dins de l’ànima!

de l’infant que vaig ser.