La pluja arruixa
fanfàrries i altres noses.
I acompanya silencis.
Toquen a sotmetent les vetustes campanes
de tots els campanars. Via fora, gent!
El mal que ve de ponent va creixent.
I de llevant no arriba cap remei.
Cal subvertir l'orde establert. I fer foc nou
amb pit i cor alçurats cara al vent.
Ragen nit i dia, los xorros de la Fontcalda,
sense repòs. Potser deleren
l'escalfor d'algun cos per guarir-li ferides
i alleugerir tristeses, absències i dols.
Dins l'ermita, una imatge menuda,
acompanya el seu plor.
(Foto Lita Gresa Barceló)
En amagarem com la llavor s'amaga dins la terra
i esperarem el temps de la bonança.
Aleshores creixeran buscant un sol daurat
arbres reblerts de fruits de llibertat!