Vicenç Pagès Jordà
Els jugadors de twist
He buscar a la meva llibreria aquest llibre del malaguanyat autor Vicenç Pagès Jordà, que em va agadar força -així com altres seus-, en assabentar-me de la seva mort. Una mort massa prematura. E.p.d.
diumenge, 28 d’agost del 2022
divendres, 26 d’agost del 2022
A la Maria Dolors
Inhòspita, la ciutat em rep
entre espirals de malsons.
Que lluny el mar, que lluny la joia
de l’encontre amistós vora el jardí,
Que lluny el temps de la innocència,
de les converses apassionades,
amb els que ara ja no hi són.
La gata, emperesida, busca carícies
i reclama el seu lloc.
El nostre temps s’ha fos.
Ens resta la nostàlgia del records!
dimarts, 23 d’agost del 2022
Tu
En quin indret perviu la fantasia?
Els meus quinze anys són lluny.
Lluny l’alegria d’aquells tardets d’estiu
veient caure les Llàgrimes de Sant Llorenç
dalt d’un cel esbatanat, curull d’estrelles.
Has demanat un desig?
El meu desig estava fet de fum i de rastres
de somnis. Cap no en perviu.
Les pluges de tardor es van endur les roses,
la meva memòria és ara un cel sense estels
només boira i foscor.
Algun estel fugaç travessa la foscúria.
El retinc entre els dits, papallona nocturna.
I sé que ets tu!
dijous, 4 d’agost del 2022
papallona
La vida és aquest devessall
de coses i de noses
que gira al voltant
del nostre caminar
sobre el terra inhòspit
o acollidor.
Passa i no deixa rastre
com la petjada tènue d’un caragol
o la claror sobtada d’una papallona
que vola de flors en flor.
dijous, 21 de juliol del 2022
calor
Camins de foc, crits de cigala
vent de garbí. A poc a poc
les estrelles fulguren en la volta
infinita del cel de juliol.
Desfullo a poc a poc la margarida,
missatgera d’amor.
Em va estimar? O només va ser
un joc de miratges? Un vol fugaç
un comte de fades a la vora del foc?
L’hivern va glaçar totes les roses,
i el perfum s’ha esvaït
al calaix oblidat dels records.
dimarts, 12 de juliol del 2022
Capvespre
Molt lentament, se’ns va escurçant el dia,
creix la calor. Les nits encenen
miríades d’estrelles al cel nocturn.
Però la ciutat n’amaga la claror.
Enyoro aquelles nits de lluna nova
carretera endavant. Els fanals apagats.
Dalt de tot, la Via Làctia marcant el rumb.
Vora la passa,
s’encenien les cuques de llum.
Nostàlgia d’un passat que fou tot gràcia.
Me’n resta alguna espurna, esvaïda,
de claror que estrenyo ben guardada
dins la clotxa del puny!
dijous, 7 de juliol del 2022
Viure
Viure és arrossegar un llast
d'ensopecs de la memòria.
Alguns brillen com diamants,
altres com carboncles,
els de més són opacs
i anodins. Viuen en la foscor
com els lladres que, de vegades,
et surten de trascantó.
I tot així són ben nostres!
Viure és arrossegar tot el bo i el dolent
que ens ha fet tal com som.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
