Hi ha alguns autors que, quan obtenen un èxit, no sé si per incapacitat pròpia o per pressions de l'editor, acaben tornant a escriure la mateixa obra. O al menys, utilitzant el mateix esquema d'una manera francament decebedora -per al lector.
He tingut aquesta impressió fa pocs dies llegint PANDORA AL CONGO, d'Albert Sánchez Piñol. Tot i que no m'interessa gaire la literatura de gènere fantàstic, havia llegit LA PELL FREDA, i la vaig trobar força interessant. Tenia el que se'n diu ganxo, vull dir que t'enganxava des de les primeres línies. I dintre del gènere, no deixava de formular una certa tesi francament preocupant: i era que si reduïm l'adversari a un ésser animalitzat, ja el podem matar, maltractar i -si és dona- violar sense gaires manies. Obrem així quan creiem que altres races o cultures són inferiors a la nostra. Com els negres, en època d'esclavitud, els indis americans en època de colonització, i els mateixos gitanos, els jueus a llarg dels segles, etc..
Ara bé, a PANDORA AL CONGO, Piñol torna a repetir l'esquema de la seva novel·la anterior d'una manera gairebé mimètica: “Home en un lloc hostil -allà una illa deserta, aquí un espai al mig de la selva africana, que s'ha d'enfrontar a uns éssers estranys -allà verds com llangardaixos, aquí blancs con amebes. I noia protagonista, esclavitzada i maltractada -que allà tenia la pell freda i aquí la té insòlitament calenta!-” L'autor, suposo que per vestir d'una mica d'originalitat l'esquema, posa aquesta segona historia dintre d'una novel·la plena de personatges dickensians, que deriva a una mena d'EL COR DE LES TENEBRES del Conrad i acaba com el rosari de l'aurora.
El mateix problema vaig detectar en EL VOL DE L'ÀNGEL, del Zafón que era una còpia mimètica, i dolenta, de la seva celebrada L'OMBRA DEL VENT.
Espero que ni l'un ni l'altre gosin fer-ne una tercera! La del Piñol amb éssers que ara podrien venir de les galàxies i tenir la pell ni freda ni calenta, potser metàl·lica? I el Zafón tornant a embolicar la troca amb personatges i situacions passades de voltes, i, això sí, que no hi falti la famosa biblioteca o cementiri de llibres al cor de la Barcelona vella!
La foto és una paret de pedra menjada pel temps, de Gandesa, que va fer la Glòria. Em va semblar suggerent, tot i que no té res a veure amb el que dic.
ResponElimina