dimarts, 25 d’abril de 2017

Llegint


EL SIGLO DE LAS LUCES d'Alejo Carpentier

Feia anys que havia llegit aquesta novel·la, que ara he rellegit i m'ha entusiasmat tant com ho va fer llavors. Era l'època del boom sud-americà, en què triomfava García Márquez i el seu “Cien años de soledad”. Però jo preferia aquest autor cubà, al qual, el gran èxit del colombià va eclipsar. Alejo Carpentier (1904-1980) escriu també d'una manera barroca, amb un castellà prodigiós, però el que en Márquez és realisme màgic, aquí és realisme autèntic escrit d'un manera diguem-ne màgica. A través d'un personatge real, Víctor Hugues, ens narra com la revolució francesa, amb totes les seves llums i les seves crueltats va arribar a les Antilles. Amb les noves proclames de llibertat, igualtat i fraternitat, van arribar la guillotina, els abusos i l'arbitrarietat -a mesura que els esdeveniments es desenvolupaven a França: ascensió i caiguda dels girondins, o dels jacobins, fins a l'arribada -i caiguda posterior de Napoleó-. Tots els canvis efectuats a París eren imitats i magnificats a les illes colonitzades pels francesos: Guadalupe, Saint Domingue (Haití), Cayena... Així, es va promulgar l'abolició de l'esclavitud per, més endavant, tornar-la a establir, amb tota la crueltat necessària per reduir una població que ja se sentia lliure. Els europeus, a més dels seus edicte i lleis, hi portaren malalties que van fer estralls entre els nadius.


En fi, una història molt alliçonador servida amb un estil meravellós. Si no l'heu llegida, no dubteu a fer-ho. És una grandíssim novel·la. I tota una lliçó dels efectes nefastos que el progrès mal aplicat pot arribar a produir

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada