Lluny, als confins del meu
enclòs estatge,
s'afina al vent la flor de
l'ametller.
L'olor de mel perfuma el
vell paisatge
on encara ressonen, breu
miratge,
ecos perduts del que un dia
vam ser.
Perdura el vent i perdura la
terra.
Floreixen nous instints. I
nous afers.
El meu record al teu record
s'aferra.
I un buf de cerç a l'alba
els esbargeix.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada