Can Pantaló VII
L’última habitant de la casa fou la Caridat Meix Carbó. Filla de Jesús i de la tia Pilar, que era filla d’Orta de Sant Joan i neboda del Coco Paisanet. Tot i que només em portava setze anys, va ser la meva padrina de pila.
Era una mica estricat i si em veia poc arreglada -en mans de minyones com estava!- em deia llorda. No sé si aquesta paraula es conserva encara a Gandesa.
Això sí, com sabia que m’agradaven molt les safanòries -en dèiem safranòries-, me’n guardava sempre de les que comprava a la tia Perellona, d’aquelles morades per fora i blanques per dintre, que, per a mi, eren una llepolia. Més grandeta, me les anava a comprar jo sola, una d’enorme, per pocs cèntims. La tia Perellona tenia la botiga a la Plaça Major i era una dona entranyable.
Ma padrina Caridat tenia molt bones mans per a la cuina, i per Cap d’Any, que celebraven el sant del seu pare, Jesús, ens feia unes sopes de menuts i una carn tatxonada que hi cantaven els àngels.
Era íntima amiga de les Rosetes, les seves veïnes. Amb la Quima de telèfons sobretot. Aquesta recitava a ple pulmó poemes com aquell que diu: Sube que sube que sube, trepa que trepa que trepa i cae en manos de su querube la hija del conde, la Pepa! Encara la veig asseguda davant la taula de comandament de la centraleta de telèfons posant i traient la clavilles, com el capità d’un vaixell. Quins records!
Més amarg és el de la mort massa prematura de la Caridat. Crec que la va poder la solitud tot i que passava algunes temporades a casa meva, a Barcelona. No es va casar mai, però recordo que va tenir un amor frustrat. Però aquest és un record que no em pertany. Que Déu l’hagi perdonada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada