Cap d’Any
Si mireu al cel una nit serena
amb la lluna absent
veureu brillar una estrella.
Cançons de bressol
que neixen al cor
ens duen ressons
de nits d’infantesa.
En arribar l’alba
s’apaga l’estrella
i reneix el sol
d'un any que comença.
Bon Any Nou!
Ressons
De vegades m’arriben ressons de cançons. Deuen sortir del bagul del tresor del subconscient. I em puja als llavis un lleu somriure. Tot seguit, retornen al seu amagatall secret entre fulles seques i roses marcides.
Gebre
Guarnides de gebre, les flors del jardí semblen joiells.
Cap diamant pot ser tan bell.
La Natura pot ser una fada benigna o cruel.
Fred
El primer tremolí de fred, fa gràcia. Treus de l’armari la roba d’abric. Encens la calefacció o la llar de foc. S’acosta Nadal. Un cop passades les festes, t’adones que l’hivern pot ser molt llarg, i comences a enyorar la calor.
El vent s’ha fet
senyor i major
dels arbres del carrer.
Agiten les branques
com si ballessin
una dansa
que només ells coneixen.
Quan s’atura el vent,
resten capcots i enyorats.
Pel cel, corren uns núvols
rogencs.
Demà tornarà a bufar el vent
rabent!
Llums de Nadal
Les lluminàries de Nadal es inciten a gastar sense mesura. La gent hi cau com falenes a la llum, i s’hi crema les ales.
Horror vacui
El silenci, de vegades, fa por. Pot ser el silenci de la mort. El silenci misteriós de les estrelles. Però és reconfortant el silenci interior. Allà trobem la pau. I ens trobem a nosaltres mateixos.
Focs follets.
Els somnis, com foc follets, s’empaites ens uns als altres per les rutes confuses dels records. En sortir el sol, cuiten a amagar-se pels racons inaferrables de la ment.
Paraules
Les paraules són com ramells de cireres, n’estires una i surten les altres darrere. Alienes a la nostra voluntat.
Llamps
Precedeixen els trons. Que els fan l’escorta adequada a la seva brillantor. Quan són llunyans, els trons, fan de nuncis sonors de la tempesta. Les àvies d’abans s’encomanaven a Santa Bàrbara. I encenien espelmes. Ara només creiem en els meteoròlegs. I no sempre l’encerten!
Què se n’ha fet de les albes daurades
de la meva llunyana joventut?
Que se n’ha fet dels pous i les naqueres
i la mula gansonera que pujava l’aigua
en cadufs de fang de Miravet?
Que se n’ha fet dels amics d’infantesa?
Dels cossos de rucs?
De l’aigua del safaretjos
i la bromera irisada que hi surava
al damunt i s’enduia
els riure’s de les dones mentre repassaven
la bugada i la vida dels veïns?
Que se n’ha fet de les dones
que ballaven la dansada a la Plaça Major?
Tot s’ho ha endut la ventada dels anys.
Queda, però, el poble, el camp i la muntanya.
I el campanar que vigila, com un pastor
amatent, el seu ramat.
Cruïlla
De vegades, ens aturem en una cruïlla de la vida i no sabem per on tirar. Taquem els ulls i endavant. Després pensem que les coses s’haurien de poder fer dues vegades. I encara l’erraríem!
Tots Sants.
Tots Sants, castanyes, moniatos i panellets posen un contrapunt a la corrua de difunts que ens passa per la ment.
El remor de la pluja
em canta la non-non.
L’aigua viva omple
les basses i les fonts.
Des del llit, rememoro
imatges i cançons.
El cargol ja treu banya.
Per dalt de la teulada
percudeixen els trons.
Els xiquets i xiquetes
xipollegen als xolls
de la meva infantesa
que retrobo entre somni
i malsons.
Pluja
La pluja dibuixa nous paisatges. Policromia d’argent i de verd renaixent. El dia va decreixent.
Innocència
Quan jo era joveneta, es confonia innocència amb ignorància. I així creixíem, ignorant-ho tot! Sobretot el que feia referència a la sexualitat, que era tabú. Al cinema, fins i tot tallaven els petons de les pel·lícules, no fos cas. Això havia fet trontollar algun matrimoni la nit de nuvis!
Ratlla de Sant Martí
La ment divaga per camins delitosos, aurores boreals, tardets lluminosos i Ratlles de Sant Martí. El cos, cansat, actua de contrapunt.
La llum va minvant. A poc a poc el bon temps es va acabant. Aviat enyorarem les hores passades. Els tardets gloriosos. Les nits estelades. La vida és un tren exprès sense parades.
L’ona més impetuosa trenca el seu crestall per rendir homenatge a la sorra. Que l’accepta com una amant desdenyosa.
Cuso els dies
amb una agulla saquera.
Sempre hi resten forats
per on s’esmunyen
la hores de claror.
Els dies de tempesta.
I aquells matins florits
de maig.
Les rialles i els plors
de la meva daurada joventut.
Vaig tapant el forats
amb un pedaç de roba
de colors per a fer
més alegre la vida.
Els lledons, petits i rodons, em duen record agredolços. Els xics ens llançaven els pinyols amb un canut a les xiquetes desprevingudes.
Els ulls de les amigues reflecteixen
la meva imatge que, com la seva,
es va transformant i és cada cop més bella.
(La bellesa no és mai el contrari de la vellesa
sinó un reflex de l’ànima on resideix
la veritable Bellesa.)
El passat i el present
es confonen en la ment,
produint
fortes ressonàncies.
Cares i cançons,
desenganys i il·lusions
en confonen
en un caos de ressons
desraons i esperances.
El temps, aquest pintor
de paisatges de tardor,
omple de color
les fulles dels arbres.
La pluja i el vent
cuiten a esborrar-les.
Queden molt lluny els dies de resplendor sobre l’herba. El sol ha agostat els sembrats. Collida és la verema. Tanmateix, la tardor que s’acosta durà resplendor d’or a les fulles caduques dels arbres. Que esperaran nus l’arribada del fred. El gebre els conferirà una nova bellesa.
La cursa embogida del temps
mai no es detura.
De joves, l’anem empenyent
amb delit creixent. De grans
la voldríem frenar.
I no hi som a temps.
Setembre avança. Madura el raïm.
A poc a poc, l’estiu ens diu adéu.
Madurarà el codony i la magrana.
Els dies són més curts. La nit més llarga.
Tot arriba i tot passa
en la roda infinita del temps.
La rutina pot ser un lenitiu per als dies enfebrats de quefers ineludibles. Aturar la passa i encantar-se mirant el pas dels núvols. La correntia dels estels. Res és tan còmode com unes sabates velles. I els tracte amb velles amistats.
Altre cop la Diada.
Senyeres alçades.
Crit de llibertat.
Caliu a l’ànima.
Els anys van passant.
Resta l’esperança!
El so de la dansada em retorna
a la plaça guarnida,
a la meva daurada joventut,
als meus amors perduts,
a la passa esmolada.
Festes Majors, repicar de campana
i la Lira Ampostina. La falda emmidonada
la cintura cenyida. I la galta rosada.
Processó de la Mare de Deu de la Font Calda.
Olor de cocs i de murtra. El ball de matinada.
Tot reviu a la ment, fresc i viu. Com una deu
d’aigua pura, mai no estroncada.
Desig
Desig de sol i llum. De fruits saborosos. De nits estelades. De xàfecs d’estiu. D’arbres de tardor. D’amors furtius. Desig de tu i de mi. De plenitud. El desig, com aigua molla o un amant impacient, mai no ens assacia.
El toc de les campanes ens avisa
del pas de temps.
Atents a altres invents
deixem passar la vida
sense ser-ne conscients!
Esmaperduts
Esmaperduts. Garratibats. Esverats. Desesmats. Així avancem a palpentes cap a no sabem on. Aturar-se és deixar de lluitar i acceptar mansament el destí.
Ací caic i allà m’aixeco,
avanço sense ruta ni guia
pels camins incerts que em marca
el calendari de la vida.
Els anys no em pesen,
em pesen les absències
que encara avui
transitem pels meus somnis.
I al final,
trobarem altres albes
tremoloses de llum
i de promeses?
O tot ens serà pres,
també les albes.
I només restaran
retalls de somnis
a la incerta claror
de l’estelada?
Érem salvatges, pobres i lliures. Ara som civilitats, pobres i esclaus. Tristos ramats de bens amb un llop per pastor.
A la R. M.
A poc a poc, aprendràs a assumir
l’essència dels records,
que esdevindran lluminosa
presència. El dolor persistirà
com un rastre somort.
Els dies et duran noves
albes i noves presències.
La vida és un camí
de clarobscurs
que ens acosta a la Llum
més perfecta.
Dia de pluja.
Tota la Natura exulta
com una núvia que espera
l’abraçada de l’amant.
Ell la cobreix de perles
d’Ofir i diamants.
Dalt del cel,
els trons hi posen
l’himne nupcial.
La brisa belluga
les flors de l’altea.
Tota la Natura
espera i delera
una almoina d’aigua
que ameri la terra.
El déu de la pluja
no hi és ni s’espera.
Cim
Avanço cap al cim amb la passa feixuga. Duc al sarró retalls de somnis perduts, amistats oblidades, rostres desdibuixats i rastres de rialles d’aquell infant que fora pels carrers ensonyats de la meva infantesa.
Dibuix Eduard Barrobés
Nit d’insomni. El pensament divaga
per paisatges remots. Tot resta lluny.
Només estrills de veus, de cançons i poemes
deixen rastres de llum en la cambra obagosa
on la nit es demora. Quan deixa pas a l’alba,
arriba el son com un fals lenitiu.
.jpg)
Veus
Aquest ressò de veus que sura entre la calma de la tarda d’estiu esmola la meva imaginació inquieta. I em suggereix confidències d’amor o desamor, de ruptura o reconciliació, de vida plena. El silenci esborra les veus i la tarda resta immersa en la més anodina indiferència.
¿La barca solitària
somia singladures
per mars cofats d’escuma
i oceans de coralls
amb platges on s’hostatgen
els caus de les sirenes,
o simplement deleja
la cala solitària
on la lluna festeja
l’inici d’altres albes
sota el signe de Venus
i l’aurora rosada?
No desperteu, la barca!
Vita brevis
Som una volva diminuta en la grandària ingent de l’Univers. I només durem un instant en el curs de la roda del temps. Vivim tots els instants en plenitud, o només vegetem?
