Avanço pel camí de cementeri.
El cerç m'empeny.
I, al mateix temps, em frena.
Làpides, flors, pregàries.
Noms recordats i tombes oblidades.
El vent reposa entre xiprers altius
que creixen cap al cel, com un amén
perpetu, com un salm o un adéu confiat
sense laments estèrils, sense llàgrimes.
Tots Sants a Gandesa
Camino pels carrers gairebé d'esma.
Cada racó un doll d'imatges
de veus i de ressons.
L'església silenciosa, l'altiu campanar,
el perxe i el forn del castell,
l'olor del pa sortint del forn,
el xiulets del homes animant a abeurar
els animals cansats de la llarga jornada.
Els bels del ramat del pastor de Ronda,
un home com un sant pau
amb un cabridet acabat de parir al coll.
L'olor de most dels carros carregats de raïm.
El ventar de les campanes. El toc de morts.
Les cançons infantils. Els renecs caragolats.
El crepitar del foc. El bramular del cerç.
Tu. Jo. Tots nosaltres.
Els crits alegres d'uns xiquets enllacen
el passat i el present. Vida a desdir.
Foto J.A, Alcoverro Mani
Amigues,
el pas dels anys ens ha robat
l'esclat de la rialla
la finor de la pell
la llum de la mirada
però ens ha deixat
la tendresa de l'ànima
els records de tardets
amb la llum estotjada
de les postes de sol
i el vent de garbinada.
Encara som qui som:
xiquetes que jugàvem
pels carrers i les places
entre crits i cançons i rialles.
érem tan joves
i ens crèiem que seríem eterns
ens rèiem del món i de la bolla
jugàvem al Pare Carbasser
amb les penyores marcades
i amb la punta dels dits,
tocàvem els estels
els anys no han esborrat el so de les rialles
ni el gust de les cerves ni l'olor
del pa sortint del forn
no han esborrat el nom amb què em cridaves
sura en l'aire estancat un hàlit de tardor
(Foto M. Barrubés)
Des de la finestra, veig la lluna en quart creixent.
Una altra lluna, cada vegada nova i diferent,
cada vegada vella i sorprenent,
oblidada pels poetes que saben que la seva màgia
és falsa: només reflecteix la llum del sol.
Tot i així, quanta serena bellesa ofrena
a l'espill de la mar on s'admiralla.
Vella soca oblidada, malmesa pel temps,
que un dia vas ser un arbre esponerós
on niaven els ocells i buscaven ombra
els pastors amb els seus ramats,
els pagesos amarats de suor,
i potser, d'amagat, els amants.
Quantes històries vas viure,
quantes pluges, quantes secades,
quants afanys!
Ara reposes. I potser encara
serveixes de refugi de bestioles menudes.
I somies reviure en les llavors que un dia,
generosament, vas escampar.
(Foto M. Papaseit)
El remor sincopat de la pluja
embruixa les nits de la ciutat.
L'estiu se'n va aureolat de dies càlids,
i passes esborrades ran de mar.
I arriba la primera esgarrifança
que invita a retrobar
el caliu sempre viu de la mà estesa
dels amics i els amats.
4-10-21
