Avanço pel camí de cementeri.
El cerç m'empeny.
I, al mateix temps, em frena.
Làpides, flors, pregàries.
Noms recordats i tombes oblidades.
El vent reposa entre xiprers altius
que creixen cap al cel, com un amén
perpetu, com un salm o un adéu confiat
sense laments estèrils, sense llàgrimes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada