Algú ha enterbolit l’aigua
del mirall on me mirava.
Ara la pell mostra signes
del temps recorregut.
De cada batalla
perduda o guanyada.
A l’altra banda de l’espill
s’hi amaga
el rostre de la xiqueta
que vaig ser en un temps perdut
entre cerç i garbinada.
Can Pantaló
El repàs
III
La tia Consolación va estudiar per a mestra. Quan el seu pare, Josep Meix Soldrà, va quedar cec a causa de cataractes, els germans es van haver d’espavilar. La tia Glòria, mon pare i el tio Milio van anar a treballar a Barcelona, Ella de cosidora i brodadora, els nois de salta-taulells. Amb els anys, la Glòria va conèixer el Josep Barrobés de Batea a casa d’uns parents bateans. I es van casar. L’Emilio va emigrar a Veneçuela, i mon pare va tornar a Gandesa cridat pel Jesús, que li oferia feina al Registre de la Propietat. Allà va conèixer ma mare, la Carme Fuster Borgoñón.
La tia Consolación, per guanyar-se la vida, va començar a donar classes de repàs als xiquets de Gandesa quan sortien de l’escola. Pel repàs de la tia Consolación, que feia als baixos de la casa, hi va passar mig poble. Ella ens ensenyava -jo també hi vaig anar-, a escriure sense faltes d’ortografia, i a comptar cartonets de verema per tal que els seus alumnes pagesos sabessin què havien de cobrar per grau-hectòlitre. A ella, a més d’una paga mensual, suposo, li portaven coses de l’hort o presents de la matança del porc.
A la saleta d’entrada de la casa, sempre en vam dir «el repàs».
També tallava les neules per fer les hòsties de la comunió amb una maquineta. Els xiquets de la plaça ens delíem pels retalls!
Com més gran em vaig fer, més la vaig admirar. Era una dona molt intel·ligent, i, a través de la ràdio i el diari «El correo catalán», que rebien cada dia, estava al cas de tot el que passava al món. Va ser la primera que em va parlar de la futura televisió.
«Jo mai m’hauria casat amb un home menys intel·ligent que jo» -em va confessar un dia. Per això es va quedar soltera, suposo.
També feia puntes de coixí i es dissenyava ella mateixa els patrons.
La tia Consolación va ser tota una institució a Gandesa!
Els rius es poden travessar.
Les muntanyes es poden escalar.
Les úniques fronteres
les posem els humans
amb el nostre egoisme
i la nostra estultícia!
I, per un pam o dos de terra,
engeguem una guerra
de molt mal acabar.
Debades busco senyals
que em retornin
a la llar perduda,
la font encantada,
la mata d’espígol,
la vinya fecunda,
la balma adormida,
la sínia que puja
cadufs d’aigua viva...
Revols d’estornells
d’estranys averanys
marquen el punt
de fugida.
Can Pantaló
II
Jesús Meix Mani, va ser l’últim Pantaló. Va néixer el 1896 o 97, no n’estic segura.
Fill de Josep Meix i Margarita Mani, va ser el segon de sis germans. La gran era la tia Consolación, la tercera era la tia Glòria, la quarta, la tia Caridat, que es va fer monja, el cinquè era mon pare, Marcial Meix, però a ell mai no li van dir Pantaló, i a mon germà i a mi tampoc, ell era l’únic Marcial del poble i jo la Carmeta de Marcial. El germà més petit, el tio Emilio, va emigrar a Veneçuela, on hi tenia sa germana monja i uns cosins Mani. Ni va fer fortuna ni va tornar mai i més.
Jesús Meix era un home alt, ben plantat, molt estimat -li deien l’advocat dels pobres-, que treballava al Registre de la Propietat de Gandesa. Quan durant la guerra civil, tots els documents van ser cremat pels «incontrolats», va plorar del disgust. S’hi conservava una gran part de la Història de Gandesa.
Una mostra de l’estimació que li tenien va ser que ni un bàndol ni l’altre no el va molestar personalment durant aquells anys fatídics en què va haver-hi tants morts i represaliats.
La seva esposa, Pilar Carbó, era d’Horta (n’hauríem de dir Orta). Neboda de Joaquim Serres, «lo Paisanet», poeta gandesà. La seva filla única, la Caridat, em va ser padrina de pila.
A la tia Pilar li van haver de tallar una cama. Recordo la pròtesi i la crossa penjades al penja-robes darrere de la casa. L’altre record que tinc d’ella, era que em treia els polls i les llémenes -que proliferaven durant la post-guerra- amb una pinta espessa, rere els balconets del menjador, amb tota la paciència del món. La Caridat va ser l’última habitant fixa de la casa.
Descansin tots en pau!
Can Pantaló
I
El malnom de casa Pantaló prové del meu besavi Josep Meix i Meix, casat amb Consol Soldrà, l’any 1845. Va ser el primer home de Gandesa de dur pantalons, en lloc de calces. El nom d’aquesta peça de vestir li ve del Pantaleone de la Commedia dell Arte italiana. A molts homes, el va costar d’acceptar-la perquè no els deixava lluir el panxell de la cama. (Els que les tenien boniques, és clar. Els garrells se’n van alegrar.)
El seu fill, Josep Meix Soldrà, casat el 1894 amb la Margarita Mani -avis meus que no vaig arribar a conèixer-, va fer construir la casa de la Plaça Major a primers del segle XX. Llavors, aquell indret era una bassa que recollia l’aigua que baixava dels Perdigons. Jo encara he vist baixar alguna vegada el Carrer Major a l’ample -i inundar l’església-, buscant la sortida antiga. L’aigua té memòria!
Amb motiu de la venda de la casa, he decidit a dedicar-los un petit memorial. A ells i a l’últim hereu. Jesús de Pantaló.
