Lluminàries

Se'n queixava fa pocs dies, quan va venir a recollir el Premi Internacional Catalunya, l'escriptor japonès Haruki Murakami, del fet que el seu país, que va patir les conseqüències de la bomba atòmica, tingués tantes centrals nuclear, és com si els seus compatriotes, s'haguessin begut l'enteniment. I és que els humans no escarmentarem mai. Tòquio és una de les ciutats més il·luminades del món. I pel que sembla no se'n poden -o volen- estar. I algú ha de pagar la festa. (De moment Fukujima, més endavant ja ho veurem.)
I arreu passa el mateix. Aquí diem NO a l'energia nuclear, i, evidentment, no volem el cementeri de residus radioactius a Ascó, però seguim consumint electricitat amb aquella alegria. Grans edificis il·luminats, carrers, carreteres i autopistes. També els campanars dels pobles, que no volem ser menys, i no un dia assenyalat, sinó tots els dies del món. I no parlem de les lluminàries nadalenques. -Diuen els botiguers que, si no, no comprem!-. Ja no podem veure els estels si no sortim a camp obert o a la muntanya. Les òlibes han estat foragitades dels campanars o torres per l'excés de llum. Els ocells migratoris que es guien pels estels erren el rumb. Però tant li fa. Seguim gastant cada cop més. Així que hem de posar en funcionament més i més molinets, més i més nuclears. En fi, apago el llum i plego, que ja estic gastant massa!