L'aigua flueix com ahir i com demà
fluirà sense mi, sense saber
si encara visc o si ja me n'he anat.
L'aigua sempre igual i sempre diferent.
Em busco a mi, a l'infant que vaig ser,
recollint les cinquilles a la font.
Pedres rodones que l'aigua polí
suaus al tacte, bones per jugar.
Cada una en un dit, sobre l'ungla, girar
la mà i recollir-les totes
dins del palmell obert.
Guanya qui més n'agafa. Com sol passar a la vida.
L'aigua flueix, i flueix el passat.
I se'n va i ja no torna. Només em quedo jo
a la font sense pedres, on juguen els infants
d'ara mateix, aliens als meus records.
Potser algun dia també ells sentiran
una aguda nostàlgia pel seu jugar d'avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada