Ànima

-->

Ànima

Wajdi Mouawad

Si una cosa no se li pot negar a aquesta novel·la és l'originalitat. El seu autor va néixer el 1968 al Liban, en una localitat cristiano-maronita, d'on la seva família va emigrar al Quebec, on van adquirir la nacionalitat.

El relat comença amb un crim atroç i acaba amb una altre també bestial. És potser aquesta animalitat que fa que l'autor ens ho faci arribar des del punt de vista de les bèsties, des de la mosca o l'aranya, a les aus o els gossos, a tots els quals cita amb el seu nom científic. El seu és un estil molt acurat, preciosista fins i tot, que té troballes magnífiques. Tot i això, o precisament per això, sembla que aquesta estil es mengi a voltes la trama. Una trama que agafa embranzida cap al final i desemboca amb el relat cruel d'uns fets esdevinguts als campaments de refugiats palestins de Sabra i Shatila, on militars cristians maronites de l'exèrcit del Líban van cometre una carnisseria terrible sota la mirada impassible del l'exèrcit jueu. Aquestes atrocitats històriques ens fan adonar que no podem culpar cristians, com tampoc mahometans o membres d'altres religions, per bestieses que hagin fet en un o altre bàndol, sinó a les persones -si se'n pot dir així- concretes que ho duen a terme.

Cal destacar la traductora, Anna Casassas Figueres per traduir tan acuradament un text que no és gens fàcil. El seu nom, merescudament, consta a la portada. També consta en l'interior -això és la primera vegada que ho veig-, el nom dels correctors, que van deure de tenir força feina.

Per tastar-ne l'estil, en poso alguna mostra: “Negre dels camps, llum de pobles i ciutats, (...) vent entaforant-se per la porta oberta de bat a bat, ombres fugaces escombrant l'interior del vagó, el tren corria, corria, i nosaltres érem al seu ventre, en el rebombori dels vagons balandrejats de banda a banda de la via, el xerric de les rodes, els xiulets estridents de la màquina i en la nit que desfilava a fora amb grans panys de cel estrellat.”

“Entre ell i jo una alba de claredat.”

“Però fins a l'albada, fins al sol, ha buscat el son i només ha trobat el seu propi vesc, i ha passat i repassat turments i inquietuds a la sínia de la seva ànima.”