Els Mollons

Excursió als Mollons amb els Caminants del Congrés. M'equipo convenientment per caminar: botes, bastons, barret motxilla amb el dinar i aigua. De bon matí està núvol i fa un fred que pela, però de seguida surt el sol i entres en calor. No obstant, més que caminar, el que fem és pujar per un corriol més apte per a cabres que per a persones. I a la baixada, una altra aventura. Aquest tipus de senders, entremig de la natura, als vint anys m'encantaven. Ara acuso l'esforç. Però arribo a la meta contenta. El panorama és engrescador. I arreu el bruc és florit. De tornada tenim davant Montserrat. A la nit caic al llit ben plana. Feia dies que no dormia tan bé. Ah, la natura!
(Si mireu bé la foto, rere meu s'albira Montserrat)

Paraules

Les paraules, Joan, són com els globus
de la Festa Major de l'existir.
Tu les percaces surant sobre les coses
i les fas teves: parlar és conquerir.
Hi ha paraules, Joan, que són ben dolces
de pronunciar, com ara mama o papa,
i concretes, com pa, i peu, i dit.
Altres són cantelludes i s'encallen
a la boca. I no en saben sortir,
amb moltes consonants ben trabucades,
com conill o esquirol, de tan mal dir.
I encara n'hi ha unes altres ben estranyes
que encara no comprens, com estimar,
però que sents segur que t'embolcallen
i asseguren la passa, en caminar.
Amb els anys, aprendràs que hi ha paraules
de mal dir, o de sentir. Tu hauràs de fer
segur el camí que et marca la deriva:
fer de la llengua anunci del teu ser.

Caganers

Els català és un poble escatològic. I la prova en són dues tradicions nadalenques molt nostres: els caganers del pessebre i el caga-tió. Actualment, el Papa Noël, aquests personatge insofrible inventat per la Coca-Cola, sembla que li està guanyant la batalla al nostre pacífic i generós tronc o tió de Nadal. Però no ens hem de deixar vèncer! Aquest Nadal ens hem de fer el propòsit de retornar a les nostres arrels i foragitar de les nostres llars aquella espècie invasora! Fora el Papa Noël, visca el Tió! Recordo molt bé quan, de petita, picava amb força al temps que cantava: Tronc de Nadal, caga torrons, pixa vi blanc, si no en tens més, caga diners! Quina gran festa! Després, l'he viscuda amb els fills i ara amb els néts. I l'emoció d'anar traient els regals d'un en un és indescriptible.
Un altre record molt viu és el del pessebre que feia mon pare, a Gandesa. Dies abans ja anàvem a la Canaleta o a la Fonteta a buscar molsa, escorça i herbes per muntar-lo. Els pobles de suro els feia ell mateix. I l'aigua era de bo de bo. Els Reis avançaven de banda de nit pels caminets de serradures per a gran sorpresa i alegria de mon germà i meva quan ens alçàvem del llit i corríem a comprovar-ho. Realment eren Mags! El caganer, aleshores, era una figura de per riure, que s'amagava en un racó. Un figura que ens recordava la nostra condició humana: de cagar ningú no se n'escapa! Ara, el caganer ha agafat un relleu extraordinari. La gent els busca i en col·lecciona. I com més enlairat o famós és el personatge representat, millor. Que ells també aprenguin la servitud de ser humans!
(Fotos fetes meves, a la Fira de Sant Llúcia)

Ocells amics

Estimo els ocells, aquestes criatures tan belles i tan fràgils. De petita, al poble, els nois anaven a afollar nius per pur instint depredador. I els grans agafaven ocells cantaires, sobretot caderneres, per posar-les en gàbies i sentir-les cantar. I ningú no en feia escarafalls, jo tampoc, és clar. Ens semblava natural. Amb els anys hem après que cal respectar la natura, que els ocells on millor viuen i es reprodueixen és en llibertat. I que si els volem veure o sentir els hem de protegir i respectar, no caçar-los. Prou que en moren per culpa dels pesticides, destrucció del seus hàbitats, canvis de clima i tantes altres anomalies a què els sotmetem. Ara diuen que la població dels pardals, que semblaven els més ben dotats per sobreviure ja que ni canten bé ni tenen bells plomatges i se saben espavilar, està minvant molt ràpidament. Altres espècies també minven o desapareixen. Per això sobta, em sobta a mi, càndida que sóc, que el govern català hagi donat llum verda a la caça aquest any de 60.246 ocells fringíl·lids, o sigui cantaires, com caderneres, pinsans, verdums, etc, fins ara prohibits a Catalunya seguint la normativa europea. Un autèntic disbarat!
(He manllevat el títol OCELLS AMICS, del nostre gran escriptor Josep Ma de Sagarra, que tan bé els va saber descriure.) (La foto del pit-roig és del meu fill Eduard.)

Pluja

Trepitjo fulles mortes sobre l'asfalt mullat.
I lentament recorro la distància
que m'emmarca el record i entaula la nostàlgia
d'altres dies de pluja caient sobre el sembrat.
És gris el temps que alena a la ciutat
d'aquest novembre que cobreix l'estança
on hostatjo els meus dies, on reneix la meva ànsia
de vívida quietud, de fèrtil soledat.
Cada gota de pluja que cau sobre la terra
és promesa de gra i de fruita novella
és el pa de la taula i és la copa del vi.
Cada gota de pluja que es fa saba al meu si
és ferment d'esperança i alenar de l'estrella
que m'acuita la passa cap a un Tot que m'aferra.

16 de novembre del 2011

Digues que m'estimes encara que sigui mentida

Aquest és el títol del llibre de Montserrat Roig que més admiro. L'escriptora hi desgrana la seva passió de viure, la seva passió d'escriure. Allò que li agrada i allò que li fa mal. I ens parla de l'ofici d'escriure, plaer o càstig?
“He intentat de definir l'ofici d'escriure com un ofici qualsevol i no ho he aconseguit. L'he estat sublimant. Però, per què no fer-ho, quan el món et continua deixant perplexa i te'n sents separada? Escriure és, doncs, plaer i privilegi. I, si voleu, revenja. O miracle. Tant se val. Perquè sempre hi haurà un altre ésser, escindit i perplex, que ens llegirà i, en llegir-nos, farà una obra més gran, quasi perfecta, una obra diferent. I aleshores comença el plaer del lector i s'acaba la nostra feina”.
“La vida i els llibres m'han acompanyat mentre intentava aprendre l'ofici d'escriure. Si m'obliguessin a posar en unes balances la vida i els llibres, no sé pas què pesaria més. Per tant la vida, con els llibres, com la ciutat on vaig néixer, s'han anat transformant en les meves pàtries. Primer t'ho trobes, després ho esculls”.
Roig es demana per què escriu. I assegura que ho fa per tal que l'estimin. I ella es va fer estimar a través de la paraula, a través de les seves novel·les, els seus assaigs, els seus articles. Avui, quan fa vint anys que ens va deixar, tan prematurament, quan encara hagués pogut escriure moltes i belles pàgines per a nosaltres, li diem: T'estimem, Montserrat, i no és cap mentida!

Contrast

La nostra societat viu d'esquena a la mort. Potser perquè la mort no és "glamurosa", ni bonica, ni fàcil de digerir. Així que ens estimem més no tenir-la present. Sobretot fugim de pensar en la nostra pròpia mort. I més actualment que hem deixat de creure en cels plens de querubins i inferns poblats de dimonis dels pastorets. I ja no diem com Joan Maragall: “Siguem la mort una majora naixença”. O allò de “Muero porque no muero” de Santa Teresa. Hem fet que la mort sigui els més asèptica possible. I hem inventat tanatoris on poder dipositar els difunts. (Suposo que als pobles encara se celebren vetlles a casa, que no deixen de ser una ocasió per fer-nos companyia, mirar de consolar-nos i esbargir aquesta por difusa al desconegut).
Per això el calendari litúrgic celebra el Dia dels Difunts, per tal que fem memòria dels familiars, veïns, amics i coneguts nostres que ja no hi són. Persones que hem estimat i amb les quals hem conviscut, hem xerrat, hem rigut i potser hem plorat. I encara és molta la gent que aquest dia omple de flors els cementeris i, depenent de les creences de cadascú, també d'oracions.
Jo alguna vegada he entrat al cementiri de Sant Andreu, que tinc a tocar de casa. Abans els cementiris el feien al costat de les esglésies, és a dir, molt propers, però modernament els havien anat col·locant com més lluny millor, que no fessin “lleig”. I vet ací que, amb el creixement continuat de les ciutats, algun s'ha quedat enquibit enmig de la trama urbana. Vius i morts ben propers, com mostra la foto que vaig fer amb el meu mòbil.
I és que la Mort i Vida, són dues cares de la mateixa moneda!