diumenge, 31 de març del 2013

Pasqua 2013




Nítid el temps traça línies contínues
i en va marcant les fites.
I cada any, amb l'anunci, floral, de primavera
ens arriba la Pasqua, senyal de renaixença.
Tu ja no hi ets. Només queda el record
imprès en el paper, difús, de la memòria.
A poc a poc s'esvaeix el dolor.
Resta només un tel, suau, de melangia.

divendres, 22 de març del 2013

Presentació a Barcelona





LA MEMÒRIA DEL VENT

La memòria del vent és fonedissa, i evanescent. Agita els records i se n’endú les fulles seques, esborra els marges intangibles del dolor i de l’alegria, i en deixa un perfum esvaït, canviant, difícil d’hostatjar en cap flascó, en cap estoig.
La memòria del vent és esmunyedissa i inconstant. Com el cerç o la garbinada. I és inútil intentar retenir-la a la balma parada de les mans.
La memòria del vent és la memòria de la desmemòria. Que cadascú adapta al motlle preconcebut de la seva conveniència. Per utilitzar-la com a àncora de salvació, i també, paradoxalment, contra el record dolorós i insuportable.
La memòria del vent habita en palaus tendenciosos. Fets de parracs i d’absències.

dilluns, 11 de març del 2013

Presentació d'Els cims a Barcelona



LA MEMÒRIA DE L’AIGUA

La memòria de l’aigua flueix incessant cap als mars de l’oblit. Neix de la terra i de la pluja. De la font amagada i el torrent desbordat. És manyaga en la claror dels seus espills que es demoren a la plana, i arrauxada en els desnivells del terreny que l’empenyen endavant cap a noves conquestes i nous desnivells, flocats d’escuma. Ve tenyida del blau del cel, del verd de la vegetació, del daurat del sol, de l’argentat de la lluna. Però hi va haver un temps que la memòria de l’aigua es va tenyir del roig de la sang –inútilment?- vessada. 
(Presentació a Barcelona el dia 19, a les 7, a la Claret, al carre Llúria, a tocar de la plaça Urquinaona) 

dissabte, 9 de març del 2013

A Tortosa



Presentació d'ELS CIMS INVENCIBLES a càrrec de Jesús M. Tibau, molt càlida i agradable. Com també havia estat molt entranyable la de l'Emigdi Subirats a Amposta i la d'Anton Monner a Gandesa. Moltíssimes gràcies a tots. Aviat la farem a Barcelona!

dimecres, 27 de febrer del 2013

Els cims invencibles

 
LA MEMÒRIA DEL FOC
La memòria del foc és una memòria immaterial, sense memòria: tot ho devora. Tot ho destrueix. Ai de qui rep les seques i llargues llepades de les llengües del foc! S’alcen sobre les muntanyes i corren per les torrenteres seques, com lava incandescent. Ho esborren tot, ho maleeixen tot. Els arbres crepiten i xisclen, mentre les seves branques es retorcen convertides, elles mateixes, en llum de flama, en nunci de mort. Els petits nierols dels ocells la veuen arribar i criden els seus pares que han fugit, esgarrifats; i la flama se’ls endú, cega i sorda, al seu crit. Ai de totes les petites vides que no poden ni saben escapar-se del foc!
El foc de la guerra és un foc pitjor que el pitjor dels incendis. Crema també els pobles dels homes, les consciències dels homes, la bondat dels homes, la bellesa del món. De vegades, també, assoleix de destruir el record. Un record que resta fossilitzat en la cendra, en les arrels dels arbres perduts, en les llavors que no germinaran, en les fonts que s’han assecat.
Però el foc també purifica. I escalfa. Foc domèstic, foc domesticat. Foc cec i sord, però clement. Fogueres de Sant Joan. Llumeners en la fosca. Fars que guien els nàufrags. Quina culpa té el foc?
I sempre, sempre, quan el foc s’ha aturat i la cendra s’ha pastat amb l’aigua de pluja o de plors, la vida reneix. Peregrina de noves llavors.

dilluns, 18 de febrer del 2013

Els cims invencibles




LA MEMÒRIA DE LA TERRA

La memòria de la Terra està pastada de saba i de fang. De matèria orgànica en descomposició. De pols i de roca, de carbó fòssil i de diamants en brut. Perdura llargament perquè està feta del mateix material que conforma les muntanyes.
Viatja per l’interior de les venes, per l’interior de les branques. Aflora en els borrons de les plantes i en el cor dels humans. I allà se solidifica, convertida en rancúnia, o potser en resignació.
La memòria de la meva terra està pastada amb sang. Sang dels que moriren en les muntanyes de Pàndols, en els afraus de la serra de Cavalls, en els camins tortuosos que menen enlloc, en les tòrrides trinxeres inhòspites, en la set dels pous secs i de les torrenteres eixutes.
Crits, renecs, udols. Com pot manifestar el seu terrible dolor un home, potser un noi que s’acara a la mort? Són veus que encara ressonen en la pau dels sembrats, en la placidesa de les vinyes, al fons dels bocois de vi dels vencedors, i també dels vençuts. Veus encastades a la soca de la vella olivera, de l’alzina retorta, del pi esponerós. Veus que ressonaven les llargues nits d’hivern de la postguerra, dins dels fumerals ennegrits per l’estalzí, dins de les estances sense llum, mentre ens menjàvem el pa negre de racionament, la trista minestra dels supervivents. Quins udols sense resposta, aquelles veus!

 (Ja és a la venda.)