LA MEMÒRIA DEL FOC
La memòria del foc és una memòria immaterial, sense
memòria: tot ho devora. Tot ho destrueix. Ai de qui rep les seques i
llargues llepades de les llengües del foc! S’alcen sobre les
muntanyes i corren per les torrenteres seques, com lava incandescent.
Ho esborren tot, ho maleeixen tot. Els arbres crepiten i xisclen,
mentre les seves branques es retorcen convertides, elles mateixes, en
llum de flama, en nunci de mort. Els petits nierols dels ocells la
veuen arribar i criden els seus pares que han fugit, esgarrifats; i
la flama se’ls endú, cega i sorda, al seu crit. Ai de totes les
petites vides que no poden ni saben escapar-se del foc!
El foc de la guerra és un foc pitjor que el pitjor dels
incendis. Crema també els pobles dels homes, les consciències dels
homes, la bondat dels homes, la bellesa del món. De vegades, també,
assoleix de destruir el record. Un record que resta fossilitzat en
la cendra, en les arrels dels arbres perduts, en les llavors que no
germinaran, en les fonts que s’han assecat.
Però el foc també purifica. I escalfa. Foc domèstic,
foc domesticat. Foc cec i sord, però clement. Fogueres de Sant Joan.
Llumeners en la fosca. Fars que guien els nàufrags. Quina culpa té
el foc?
I sempre, sempre, quan el foc s’ha aturat i la cendra
s’ha pastat amb l’aigua de pluja o de plors, la vida reneix.
Peregrina de noves llavors.
