dimecres, 27 de febrer de 2013

Els cims invencibles

 
LA MEMÒRIA DEL FOC
La memòria del foc és una memòria immaterial, sense memòria: tot ho devora. Tot ho destrueix. Ai de qui rep les seques i llargues llepades de les llengües del foc! S’alcen sobre les muntanyes i corren per les torrenteres seques, com lava incandescent. Ho esborren tot, ho maleeixen tot. Els arbres crepiten i xisclen, mentre les seves branques es retorcen convertides, elles mateixes, en llum de flama, en nunci de mort. Els petits nierols dels ocells la veuen arribar i criden els seus pares que han fugit, esgarrifats; i la flama se’ls endú, cega i sorda, al seu crit. Ai de totes les petites vides que no poden ni saben escapar-se del foc!
El foc de la guerra és un foc pitjor que el pitjor dels incendis. Crema també els pobles dels homes, les consciències dels homes, la bondat dels homes, la bellesa del món. De vegades, també, assoleix de destruir el record. Un record que resta fossilitzat en la cendra, en les arrels dels arbres perduts, en les llavors que no germinaran, en les fonts que s’han assecat.
Però el foc també purifica. I escalfa. Foc domèstic, foc domesticat. Foc cec i sord, però clement. Fogueres de Sant Joan. Llumeners en la fosca. Fars que guien els nàufrags. Quina culpa té el foc?
I sempre, sempre, quan el foc s’ha aturat i la cendra s’ha pastat amb l’aigua de pluja o de plors, la vida reneix. Peregrina de noves llavors.

2 comentaris:

  1. Ara, veient com està la situació política, econòmica i social aniria bé allò tan nostrat del foc nou, per tal de suprimir els mals usos que han corcat el sistema i les persones.

    ResponElimina