Nosaltres, els Garcia

Hi he estat pensant aquests dies amb motiu d'un article lloant la gran figura de Max Cahner Garcia, a qui sembla que des dels diaris de la “capital del reino” se li'n burlaven d'aquest cognom, tan, -a parer seu-, poc català. (De fet, la mare de Cahner era de Lavapiés, i el seu pare alemany, cosa que no li va impedir ser un gran propulsor de la llengua i la cultura catalanes! Fet que demostra que és català qui ho vol ser!)

De fet, el cognom Garcia no sols és el més estès d'Espanya, sinó també de Catalunya. I deu de tenir carta de naturalesa entre nosaltres des de molt antic ja que tenim fins i tot una població a la vora de l'Ebre que du aquest nom. (Les barques de la foto en són).

He d'afegir que Garcia és el cognom de dos amics que estimo molt, i també en tinc de Fernàndez, de López, Ibáñez, Hernàndez..., tots ells -i elles- indiscutiblement orgullosos de ser catalans!

Quan jo feia classes en un institut de Santa Coloma, un dia -d'això deu de fer deu o dotze anys-, un professor d'història, molt espanyol ell, em va demanar, preocupat: Los catalanes no son independentistas, verdad? Jo li vaig respondre: Els catalans no ho sé, perquè no els ho he preguntat. En tot cas jo sí que en sóc! La meva resposta el va desconcertar força. Llavors vaig afegir mig en broma: I els teus fills també ho seran. Recorda que la independència dels països americans no la van fer els nadius sinó els criolls!

No sé què en pensen els fills d'aquell professor, però veient els cognom de molts dels polítics independentistes, (com també n'hi ha de ben catalans entre els unionistes) comprovo satisfeta que la meva profecia està esdevenint una magnífica realitat.

Gwana

Aquest estiu va ser el darrer que vas venir l'Escala.

Però ja no tenies l'alegria d'abans,

ni corries adelerada rere el Marc, per les Planasses.

La vida dels gossos és breu. També la dels humans, si bé es mira.

Vosaltres, les bèsties teniu l'avantatge

d'ignorar el fet, terrible o alliberador, de la mort.

Khaled Hosseini I EL RESSÒ DE LES MUNTANYES

 De l'autor d'El caçador d'estels i Mil sols esplèndids he llegit I el ressò de les muntanyes, el seu últim llibre publicat. (Excel·lent la traducció de Albert Nolla). He de dir que Hosseini té la gràcia dels narradors orientals, descendents d'una magnífica tradició oral, que comença amb Les Mil i Una Nits, tan ben representada per autors actuals com Amin Maalouf, Orhan Pamuk, Naguib Mahfuz o la iraniana Azar Nafisi. Dit això, penso que, en aquesta obra, el seu autor ens ha volgut explicar massa coses. Vull dir que es perd una mica en històries paral·leles que esperes tinguin alguna mena de desenllaç relacionat amb els personatges principals de la seva novel·la, però no és així. Ara, és un llibre de bon llegir, amb bona caracterització dels personatges, que, potser degut a l'èxit de les seves novel·les anteriors, ha volgut internacionalitzar, o sigui que, a més dels EUA, on viu l'autor, i el seu Kabul natal, omnipresent en la seva obra, ubica aquesta en diferents escenaris europeus. Llàstima, ja dic, que, volent abastar molt, estreny poc, i deixa tants caps de fil perduts per la trama.

Dites gandesanes

D'això plora, la criatura.

D'allà on no n'hi ha, no en pot rajar.

D'Aragó, ni dona ni bacó.

De bona lluna. (Estar de bones.)

De la família en pots dir mal, però no en vols sentir.

De mala lluna. (De futris.)

Deixar amb un pam de nas.

Deixar com un drap brut.

Deixar-se d'històries.

Deixar-se de romanços.

De Joan, Joseps i ases, n'hi ha per totes les cases.

Del desig del margalló, rosegava la granera. (Ve a ser com: qui no pot segar, espigola.)

Dels pecats dels pares es fill en van geperuts.

Demà m'afaitaràs.

De menjar i treballar no s'ha de plànyer ningú.

De més verdes en maduren.

De ponent, ni vent ni gent.

Despullar un sant per vestir-ne un altre.

Dir el nom del porc.

Donar carbassa.

Donar gat per llebre.

Donar més faena que una unça de cuc. (Es podia dir d'una criatura.)

D'on no hi ha sang, no es poden fer botifarres.

Durar de Nadal a Sant Esteve.

Durar poc l'alegria a la casa del pobre.

(Feia temps que no n'afegia. he decidit continuar-ho. La foto és de la Plaça Major de Gandesa des del meu terrat).

Al·lòctons?

Cada dia s'aprèn alguna cosa! Aquest estiu he après una paraula que no coneixia, al·lòctones, referint-se a les espècies invasores. Es contraposa a autòctones. Era escrita en una cartell a les Planasses, uns terrenys que havien pertangut als militars i que ara són propietat de l'ajuntament de l'Escala. I hi havien fet una gran neteja d'aquest tipus de plantes parasitàries, que acostumen a competit amb les originàries del nostre país -com passa en el món animal-. El cas és que, pocs dies més endavant, el diari explicava que havien deixat morir unes precioses acàcies, a Girona, considerant-les també invasores. Cosa que m'ha fet pensar. Si una planta ha estat introduïda per l'home, com en aquests casos, quan es pot considerar que ja són autòctones? Perquè si filem molt prim, ja podem dir adéu a les tomaqueres o les patateres, vingudes d'Amèrica. I si ens remuntem més amunt, als presseguers, que van venir de Pèrsia, i fins i tot les nostres entranyables oliveres, que ens van arribar de Grècia! O només donem carta de naturalesa a les plantes que ens donen profit, vinguin d'on vinguin, i no a les ornamentals? Em quedo amb el dubte.

Quan als humans, fins quan són immigrants i quan són absolutament i naturalment, posem per cas, catalans?

Born

Visita al Born

Visitar el Born és, gairebé diria, una obligació per als catalans, sobretot per als barcelonins. Veure les restes de les cases que van ser demolides és escruixidor. No obstant, el que més em va impressionar va ser l'exposició de les restes d'objectes quotidians: escudelles, tasses, plàteres... aquella ceràmica típica amb dibuixos blaus de l'època, que et fa adonar de les presses amb què els habitants d'aquelles cases en van ser desallotjats. (“Si poguessin, ens ho tornarien a fer!” -va comentar una senyora que s'ho mirava al meu costat.)

I és que després de la desfeta del 1714, les autoritats borbòniques, van decidir aixecar una fortalesa o ciutadella per tenir amenaçada Barcelona des de dos gran punts: Montjuïc per la banda del Llobregat, i aquesta fortificació per la banda del Besòs. Amb els canons de totes dues apuntant la ciutat!

Per ubicar-la, van manar enderrocar una gran part del barri de la Ribera, un barri industrial i artesanal situat prop del Rec Comtal. Gairebé 2000 cases, que afectaven uns 5000 habitants, una quantitat de gent molt considerable per aquella època. També va ser enderrocat el monestir de Santa Clara, que donava nom al Baluard de Sant Clara, per on obriren bretxa els assaltants.

Per construir la Ciutadella es necessitaven molts diners, que foren fets “donar” als habitants de la ciutat. I obligats a treballar en les obres de construcció, com abans ho havien estat a destruir les seves pròpies cases, als veïns de la Ribera, que van veure's forçats a malviure en construccions precàries prop del mar. Fins l'any 1753, 39 anys més endavant, no es va construir el barri de la Barceloneta per allotjar aquestes famílies!

Aquest barri havia estat projectat el 1719 per l'enginyer Joris Prosper Van Bermoon, com també ho havia estat la Ciutadella, una fortificació típica en forma d'estrella. (Si heu llegit Victus, aquest personatge i les seves tècniques de construcció us sonaran molt!)

La Ciutadella era una edificació odiada per tothom, així que, a partir de 1794, els regidors de Barcelona van estar demanant la seva demolició en reiterades ocasions. Finalment fou derruïda el 1869. Se'n conserven alguns edificis, com l'arsenal, que és ara el Parlament. (Cosa que no deixa de ser una ironia de la història!)

Del nom del Born, ja us en parlaré en una altra ocasió.

Anuradha Roy

The folded Earth és el títol original de la novel·la d'aquesta autora de l'Índia, traduïda al castellà per Santiago Rey, com Los Pliegues de la Tierra.

Les narracions d'autors de països exòtics sempre aporten un plus d'interès al plaer de la lectura. Cosa evident en un escenari com ara el de l'Índia moderna, amb els seus contrastos i les seves contradiccions: Internet al costat de divisions de castes, cultura ancestral i analfabetisme, restes encara visibles en el paisatge i els costums de l'antiga dominació britànica, maneres de viure dins d'una societat multicultural, amb diverses religions -hindú, mahometana, cristiana-, que pugnen per establir o consolidar el seu domini...

Si l'autora és una dona, com en aquest cas, posa un especial èmfasi en el seu món, tocat de masclisme, i sobretot en l'entorn -l'acció està situada als peus de les crestes imponents de l'Himalaia-, amb la seva bellesa agresta i una mica salvatge que porta camí de desaparèixer engolida per la “civilització”-. Una lectura força recomanable.

Menció especial per al traductor; no devia ser fàcil trobar l'equivalent a una sèrie de paraules i modismes d'origen local. (Tot i que la novel·la estava escrita originàriament en anglès, cosa que li ha facilitat la feina).