L'auca del senyor Li

Temps era temps hi va haver un senyor Esteve
que, de la Puntual va ser puntal.
Personatge model, creat per Rossinyol,
espill de botiguers, fidel i servicial.

Artista li sortí el seu fill, l'Estevet,
i el pare decebut, va haver de claudicar,
que això de la botiga és força pesadet,
i negoci i clients va haver de traspassar.

Avui i aquí, tenim el senyor Li
que ven a la botiga o diguem-li basar,
que em saluda amatent com a tot bon veí
i, miracle del cel, em parla en català!

El seu fill i el seu nét també seran artistes?
Faran de casa nostra el paradís somiat?
Seran un de nosaltres, amb uns ulls diferents?
Ens sabran recolzar? Els sabrem integrar?

Benvingut senyor Li. Empenta i endavant.
Casa nostra és la vostra
si us voleu integrar.
A cada estirp nostrada s'hi troba un immigrant.
Oh i tant!

Stefan Zweig

De tant en tant, cal retornar als clàssics. Acabo de llegir LA IMPACIÈNCIA DEL COR, escrita amb una gran elegància d'estil per Stefan Zweig, que ens descriu les passions i torbacions de l'esperit humà com només ho saben fer els grans mestres. L'autor t'atrapa en el seu univers, un univers, el de l'Imperi Austro-hongarès, durant la primavera del 1914, a punt d'enfonsar-se en el remolí de la primera guerra mundial. Aquesta novel·la t'obliga a involucrar-te en el dilema moral al qual s'enfronta el seu protagonista, el jove oficial Anton Hofmiller, presoner d'un parany en què ell mateix s'ha ficat i del qual no en podrà sortir indemne.
D'aquest autor em van impressionar sobretot les seves memòries: EL MÓN D'AHIR, on ens parla de la seva fulgurant carrera en el món de les lletres i la persecució a què va estar sotmès pel nazisme a causa de la seva ascendència jueva. Persecució que el va portar a l'exili, a Amèrica, i al seu posterior suïcidi.
Per a sort nostra, i per sobre dels avatars de la història, ens queda la seva obra, que paga la pena conèixer.

Paradís retrobat

Tots, més o menys, en arribar a certa edat, tenim hostatjat a la memòria el nostre paradís perdut. Jo, com molts gandesans, tenim en la Fontcalda el nostre paradís perdut i sempre retrobat. Anar a la Fontcalda, sobretot per als qui hi vivim lluny, és tornar a reviure un cabdal d'emocions, de sentiments i de records. És reviure tantes anades -de molt petita a la sàrria del ruc, de més grandeta a peu, assaborint cada revolt del camí, i traient-te el cansament al xorros, aquella font que no creix ni minva, en paraules de mossèn Manyà- o banyant-te directament al riu. És tornar-se a carregar de força vital, gairebé tel·lúrica. I això tant per als que som creients com per als que no ho són. Però els creients tenim un plus afegit, i és la nostra enorme devoció a la Mare de Déu, que n'és regina i protectora. “Ja que en la Fontcalda feu, Verge tanta meravella, als que us visitem en ella dau-nos salut puix podeu”.
(La de la foto sóc jo).

Tokio Blues

Quan veig una pel·lícula basada en una novel·la que m'ha agradat, difícilment em satisfà. Potser perquè jo me l'he imaginada d'una altra manera, potser perquè em sembla que, amb el trasllat a un altre format, perd alguna cosa que li és consubstancial. Però aquesta vegada, el director Tran Ahn Hung ha sabut encarnar molt bé l'atmosfera entre tràgica i nostàlgica que li va donar el seu l'autor, Haruki Murakami.
Toru Wanatabe, el jove protagonista, es debat entre l'amor a Naoko, marcat pel signe de Tanatos, barreja de desig insatisfet, de compassió i d'estrany sentit de responsabilitat per la noia que havia estat la xicota del seu millor amic, el qual s'havia suïcidat sense motiu aparent, (“Quan la mort es va endur Kizuki aquell vespre de març, també se'm va endur a mi” es lamenta el noi), i l'atracció que li produeix Mindori, una noia alegre i vital, que és l'antítesi de l'alterior.
“Recordaràs sempre que vaig existir?” li demana Naoki a Toru.
“M'esperaré. Perquè confio en tu -li diu Mindori-. Però si acabes triant, només em triaràs a mi. I quan m'abracis només hauràs de pensar en mi. Queda clar?”
També la música -amb el “Norwegian Wood”, dels Beatles (subtítol de la novel·la) de fons- i la fotografia, excel·lent, els paisatges, els elements: la pluja, la neu, contribueixen a fer d'aquesta pel·lícula una bella experiència sensorial.

Viure sense el meu fill

La història que ens explica Josep Gironès, és una història colpidora, que sembla mentida que hagi pogut passar. La història d'una mare, com moltes altres, a la qual li va ser arrabassat el fill només néixer. Un episodi més de la terrible guerra civil que entre el 1936 i el 1939 va omplir les nostres contrades -especialment la Terra Alta, escenari de la Batalla de l'Ebre-, de morts, de dolor i desesperació.
L'autor, fill de la Fatarella, coneix -com jo mateixa-, molts episodis d'aquella guerra terrible explicada de primera mà pels nostres pares i avis, que la van patir, i les seqüeles de la qual encara perduren en el paisatge -poble vell de Corbera, terriblement mutilat, com podeu veure a la foto-, trinxeres, refugis... i també en el cor dels pocs supervivents. Sortosament -o per desgràcia-, les noves generacions han oblidat aquells episodis duríssims (per això cal que algú els ho expliqui); la terra -sempre agraïda-, ha tornat a donar fruits -els magnífics vins i olis de la nostra comarca-. I tot respira pau.
També els personatges del llibre del Josep Gironès acaben aconseguint gaudir d'una pau tan durament guanyada. Així el llibre es converteix en un monument a la memòria i un cant a l'esperança.
La foto és gentilesa del Joan Serra.

El drac de Sant Jordi

El que jo no sabia, i m'ho acaba de dir el meu amic Joan Serra, és que aquesta porta de ferro la va forjar el pare d'Hermenegildo Oriol, a Gandesa, seguint les ordres i el disseny de Gaudí. Cosa que m'omple d'orgull gandesà.