Tots, més o menys, en arribar a certa edat, tenim hostatjat a la memòria el nostre paradís perdut. Jo, com molts gandesans, tenim en la Fontcalda el nostre paradís perdut i sempre retrobat. Anar a la Fontcalda, sobretot per als qui hi vivim lluny, és tornar a reviure un cabdal d'emocions, de sentiments i de records. És reviure tantes anades -de molt petita a la sàrria del ruc, de més grandeta a peu, assaborint cada revolt del camí, i traient-te el cansament al xorros, aquella font que no creix ni minva, en paraules de mossèn Manyà- o banyant-te directament al riu. És tornar-se a carregar de força vital, gairebé tel·lúrica. I això tant per als que som creients com per als que no ho són. Però els creients tenim un plus afegit, i és la nostra enorme devoció a la Mare de Déu, que n'és regina i protectora. “Ja que en la Fontcalda feu, Verge tanta meravella, als que us visitem en ella dau-nos salut puix podeu”.
(La de la foto sóc jo).
La Fontcalda és un autèntic paradís paisatgístic i religiós.
ResponEliminaPrivilegiada és la persona que el pot gaudir.