diumenge, 8 de maig del 2011
Tokio Blues
Quan veig una pel·lícula basada en una novel·la que m'ha agradat, difícilment em satisfà. Potser perquè jo me l'he imaginada d'una altra manera, potser perquè em sembla que, amb el trasllat a un altre format, perd alguna cosa que li és consubstancial. Però aquesta vegada, el director Tran Ahn Hung ha sabut encarnar molt bé l'atmosfera entre tràgica i nostàlgica que li va donar el seu l'autor, Haruki Murakami.
Toru Wanatabe, el jove protagonista, es debat entre l'amor a Naoko, marcat pel signe de Tanatos, barreja de desig insatisfet, de compassió i d'estrany sentit de responsabilitat per la noia que havia estat la xicota del seu millor amic, el qual s'havia suïcidat sense motiu aparent, (“Quan la mort es va endur Kizuki aquell vespre de març, també se'm va endur a mi” es lamenta el noi), i l'atracció que li produeix Mindori, una noia alegre i vital, que és l'antítesi de l'alterior.
“Recordaràs sempre que vaig existir?” li demana Naoki a Toru.
“M'esperaré. Perquè confio en tu -li diu Mindori-. Però si acabes triant, només em triaràs a mi. I quan m'abracis només hauràs de pensar en mi. Queda clar?”
També la música -amb el “Norwegian Wood”, dels Beatles (subtítol de la novel·la) de fons- i la fotografia, excel·lent, els paisatges, els elements: la pluja, la neu, contribueixen a fer d'aquesta pel·lícula una bella experiència sensorial.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Si t'interessa, he vist anunciat que dimarts 24 a les 7, a la Casa d'Àsia de Barcelona organitzen una 'Vetllada Murakami'. Potser veure la informació a http://www.casaasia.cat/actividad/detalle?id=202355
ResponElimina