Jane Eyre, de Charlotte Brontë

Des que es va publicar, el 1847, aquesta novel·la ha exercit una gran fascinació entre els lectors i sobretot les lectores de diferents generacions, entre les quals em trobo jo. I podria dir el mateix de la seva germana Emily i els seus Cims Borrascosos. La mateixa atracció que ha suposat per als diferents directors de pel·lícules o de sèries de TV. Concretament, de Jane Eyre se n'han fet vuit pel·lícules i dues sèries. L'última, del 2011, de Cary Fukunava, interpretada per Mia Wasikowsca i Michael Fassbender. El problema d'aquesta mena de novel·les és que cadascú les ha interioritzades amb la seva imaginació, i molt difícilment aquesta coincideix amb la del director de la pel·lícula. Aquesta versió de Fukunava l'he trobada excessivament fosca i esquemàtica. I els seus intèrprets, sobretot la protagonista, no m'han acabat de fer el pes. Esperem la nova versió!
Ara que, encara més fascinant que les seves novel·les, és la vida dels germans Brontë. Les de les noies és paral·lela a la de Jane Austen, que tan bé va retratar la societat classista i interessada en què van viure. Filles de pastor protestant, amb una bona cultura però sense dot, estaven condemnades a no trobar un home a la seva alçada. Els rics i ben educats buscaven noies amb diners, a poder ser boniques, i els que no tenien ni diners ni educació, no podien agradar de cap manera a dones tan cultes i intel·ligents com eren elles.
Quan a la seva producció literària, Charlotte va haver de signar el seu manuscrit amb el nom de Currer Bell, i no va ser fins després de l'èxit aconseguit amb la novel·la, que l'editor conegués l'autor i s'assabentés que era una dona. (Cas similar al de Víctor Català, o sigui Caterina Albert i Paradís). Va ser quan ja era una mica gran i els seus germans havien mort que Charlotte, que ja havia aconseguit la fama, va poder trobar un marit amb qui compartir els seus anhels. Com nosaltres seguim gaudint el dels seus torturats personatges.