Temps d'Innocència

En aquest llibre, Carme Riera, sent la necessitat -segons ella producte del naixement de la seva néta-, d'endinsar-se en els temps (feliços) de la innocència, que ella va passar a casa de la família del seu pare, a Mallorca, tot i que havia nascut a Barcelona, d'on era la seva mare.

Llegir aquesta planes, per a una persona d'una edat aproximada a la de l'autora, és remuntar-se a la seva pròpia infantesa, i compartir-ne alguns dels seus problemes o de les seves il·lusions. Per això he posat la paraula feliços entre parèntesi, perquè els temps que, en certa manera, vam haver de compartir, no sempre ho van ser, de feliços. Era un temps en què a les cases hi feia un fred que pelava, a l'hivern, i per aquesta raó, els dits dels peus i de les mans se'ns omplien de penellons, que, a les nits, quan et ficaves als llit, picaven com a dimonis.

Unes vides, les de la nostra generació, que van estar condicionades per la guerra, o més ben dit la post-guerra, que es va allargar miserablement durant anys i panys.

Un altre record compartit era el de fer els matalassos, feina que calia dur a terme cada cert temps. Els matalassos es pujaven al terrat, se'ls descosia, se'n rentaven els teles i mentre s'eixugaven -havia de ser per força en temps d'estiu-, el matalasser en el seu cas -la matalassera en el meu-, es dedicaven una bona estona a repicar la llana, amb unes varetes que portaven. La feien saltar i voleiar, per estovar-la, i era com una nevada fictícia, en ple mes d'agost. Després es refeien els matalassos, cosint-los per les vores, i en acabat, amb unes agulles enormes dites saqueres, passaven els cordons per uns ullals distribuïts regularment per la superfície i la part de sota del matalàs i els lligaven per tal que la llana no es mogués de lloc. La sensació de dormir-hi la primera nit era d'una voluptuositat meravellosa.

Una altra cosa -entre moltes- que m'ha fet recordar els meus temps, era el pas del femater -com en diu ella a l'escombriaire, basurero, que en dèiem a Gandesa, usant un castellanisme-. De fet, en aquells temps no es llençava gairebé res. A les cases de pagès aprofitaven tot el que sobrava de les verdures, pells, tronxos, i fulles exteriors, per posar-ho a bullir a la caldera del porc. La llet s'anava a buscar amb lletera. L'aigua amb càntir. La colònia amb una ampolleta que reutilitzàvem -la venien a granel-, quan no ens la fèiem a casa, com el sabó. I els cascos de les ampolles es retornaven al botiguer.

En fi, que la lectura del llibre de la Carme Riera ha representat per a mi un exercici de nostàlgia. Van ser bons temps? Van ser mals temps? Hem guanyat en algunes coses i hem perdut en una altres.

Però sóc conscient que ni jo, ni ningú, no voldria tornar al passat.