dimarts, 1 de juliol de 2014

Foix


-->
Lluís Foix
La marinada sempre arriba.



En poc temps, he llegit diversos llibres que ens remeten a la infantesa dels seus autors. Ara li ha tocat el torn a Lluís Foix, periodista i tertulià dels mitjans de comunicació.
De les seves vivències, m'interessa l'ambient. Perquè Foix va néixer i viure fins als quinze anys en un poble de pagès, en un ambient no gaire diferent del de la meva infantesa. Així, les seves olors, són les meves olors, el seu paisatge humà, s'assembla al meu paisatge humà: aquella postguerra que ens deixà marcats a foc a tots els que la vam viure -anava a dir patir-. Ell a Rocafort del riu Corb, a la Segarra, terra de secà, tot i el riu. Amb els horts que ajudaven a la subsistència. A Gandesa els regaven amb l'aigua dels pous, que pujaven els animals donant voltes a la sínia. Eren els anys de l'estraperlo. Dels racionament. Dels vençuts que tornaven de la guerra. Dels dols inacabables. Dels silencis eloqüents, dels homes soferts, que treballaven de sol a sol, amb fred i amb calor. De les dones, sofertes, que duien la casa i ajudaven a l'hort. Que pastaven, anaven a arreplegar herba pels conills, criaven gallines pels ous, i es basquejaven per fer bullir cada dia l'olla.
És un temps, que, sortosament, ha periclitat. Però també s'han mort molts pobles, abandonats per la seva gent. I amb els pobles, els costums, les tradicions i una manera de fer, de parlar. Als grans, ens en queda la nostàlgia, d'aquelles coses bones. I tendim a oblidar les que no ho són tant. Tot exercici de memòria és un teixir i desteixir una fina tela de materials molt fràgils. Enganyosos. Inestables. Únics!

Cap comentari:

Publica un comentari