Thérèse Raquin
Émile Zola
En aquesta obra, la primera que va
assolir l'èxit d'aquest autor que n'obtindria tants, Zola ens
presenta una parella d'amants que decideix carregar-se el marit de la
dona per poder-se casar. I la seva posterior i completa degradació
-que mai penediment-, fins arribar a un suïcidi compartit. El seu és
un “Crim i càstig” sense redempció. Com sí que ho era el de
Dostoievski, que ens presenta un Raskolnikov rosegat pel remordiment,
que busca i troba la manera d'expiar la seva culpa. En canvi, els
personatges de Zola, Térèse i Laurent, no generen cap mena
d'empatia o de compassió -que vol dir patir amb- en el lector. Ens
els presenta vulgars, brutals, fins i tot lleigs, sense cap atribut
noble, gairebé inhumans. Un personatges que no tenen cap
possibilitat de sortir del llot on han quedat envescats. El de Zola
és un determinisme brutal! En el seu món no hi ha lloc per al
perdó, la redempció ni l'esperança! És realment així, el gènere
humà? Voldria creure que no. Fins la més abjecta de les criatures
és susceptible de ser estimada i perdonada.
La traducció, excel·lent, de Lluís
M. Todó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada