Atzar?

El joc de l'amor i de l'atzar

Pierre de Marivaux

Tarda de teatre al nacional amb el grup de les Aules Universitàries de Sant Andreu. S'hi escenifica aquesta obra de l'autor francès del segle XVIII, traduïda per Salvador Oliva i dirigida per Josep Maria Flotats. Aquesta obra, en el seu temps, devia ser transgressora: una noia casadora a qui el pare permet fer un joc de simulacions per tal de conèixer el seu pretendent, sense que aquest sàpiga qui és, per decidir si l'accepta. El cas és que el futur marit, pensa el mateix; així comença el joc d'equívocs entre els falsos criats i els falsos senyors en què està basada aquesta comèdia. Una comèdia amable i ben vestida. I ben interpretada. Sobresurten -els seus papers són els més agraïts-, Mar Ulldemolins i Rubén de Eguia, els dos criats. (Tenia interès de veure treballar aquest jove actor, pel fet de ser nét d'uns molt bons amics meus, que m'havien parlat dels seus èxits a escena, i no m'ha decebut). Dues objeccions: Una de direcció. Trobo que Flotats fa fer el paper del jove Arlequí una mica massa “apallassat” pel meu gust. Les deixades anar per terra, m'hi sobren. I em recorden una obra de Txejov, que Flotats interpretava al Nacional, on ell mateix es llançava a terra sense gaire sentit. Deu de ser una manera extrema d'interpretar que agrada a aquest actor-director. L'altra és que la comèdia, de transgressora res. Al final tot acaba al seu lloc, cosa que ja s'endevina des de la primera escena. La transgressió de l'època no donava per a més. Criats amb criats i amos amb amos, tal com ha de ser. Si a més hi triomfa l'amor, tothom content. Ai, la Revolució Francesa!