Captaire
Fa molt de temps que es posa a la porta
del Caprabo, on vaig a comprar. És un individu prim, de cabells i
ulls foscos, cara molt colrada pel sol, que li toca hores i hores de
ple -allà, agenollat a la vorera-, d'uns quaranta anys o menys.
Massa jove per demanar caritat, a la meva manera de veure. Però com
el temps són els que són vaig contravenir el meu hàbit de no donar
almoina al carrer -m'estimo més fer-ho a través d'institucions o
ONG-. En fi, que vaig començar a donar-li un euro cada cop que me'l
trobava. Un almoina que jo acompanyava sempre amb un bon dia. I ell
es va habituar a respondre'm. Aviat, a penes em veia, ja em mirava
agraït, i m'allargava el gotet de paper. Un dia vaig decidir
parlar-li. Es va quedar tan sobtat que no va saber respondre'm. I
vaig tenir por d'haver-lo incomodat. Així que no ho vaig tornar a
intentar.
Avui, quan m'ha vist, se m'ha dirigit
ell. M'ha dit si li podia donar alguns diners més, que se'n tornava a
Romania -ha fet gest de mostrar-me els papers-, que aquí no hi
havia res a fer, i tot, començant per l'habitatge, era molt car.
M'ha parlat del seus dos fills i m'ha dit, responent a la meva
pregunta-, que allà esperava trobar feina. Que aquesta d'aquí no
era vida.
Ara em sap greu no haver-li demanat el
nom. Espero que tingui sort. La necessitarà!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada