Elena Ferrante

“La història del meu cognom”.

          Aquesta és la segona part de l'”Amiga genial”. En la qual continua la història d'afecte-gelosia entre aquestes dues amigues, narrada per una d'elles, l'Elena Greco, que té una mena de fixació amb la seva amiga Lila. L'estil, de molt bon llegir, fa que continuïs volent saber com evoluciona la història d'aquests noies i, per extensió la història d'Itàlia, concretament de Nàpols, amb tots els seus clarobscurs. Però no és d'això que volia parlar sinó d'una faceta que m'ha interessat molt. La protagonista, napolitana, estudia en italià, i parla del napolità com d'un dilecte propi de persones incultes. El llatí que parlaven els romans, amb el pas dels segles, va derivar en diversos dialectes -del llatí!-, que amb el temps van adquirir la categoria de llengües. En el cas de la península italiana, durant la reunificació d'Itàlia, es va decidir buscar una llengua estàndard (1872), que fos l'oficial a tot el territori. I es van inclinar per una de les varietats regionals que els va semblar més prestigiosa, la de Milà que, atenció, era la regió més rica i influent d'aquell país, i que, amb l'adveniment dels mitjans de comunicació, s'ha convertit en hegemònica. Molts de nosaltres encara recordem les precioses cançons napolitanes, cantades en la seva llengua nadiua. Que ara una dona napolitana la consideri un dialecte al qual renúncia sempre que pot com si se n'avergonyís, em fa molta pena.