Diacrítics
Al final n'han deixat 15, alguns dels quals sobrers. Per exemple ma o
mon, possessius sempre acompanyen el nom: ma mare, mon pare. Per tant
no es poden confondre amb la mà. Ara, un argument curiós que
defensava els diacrítics a ultrança, explicava que si tu deies, a
algú, he vist un os, no sabria si et referies a un plantígrad o a
una part de l'esquelet. El cas és que quan parlem no hi ha confusió
ja que pronunciem os, esquelet, com cos i os, animal, com dos. I no
cal que sobre del cap de l'emissor es vegin els accents obert o
tancat com una mena de banyes! Un altre argument, del senyor Josep
Ferrer, diu que suprimir-los seria acostar-se massa al castellà! Jo
crec que el que és perillós per al català és la imitació de la
sintaxi castellana i suprimir alegrement els pronoms en i hi. Aquí
sí que caldria fer campanya! Jo quan sento algú que en lloc de dir:
no hi vaig, diu no vaig, penso que necessita una purga d'oli de ricí.
I quan sento, no en veig “ninguna”, per dir: no en veig cap, se'm
posen els pèls de punta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada