La bassa d'Engaire recollia l'aigua de la pluja que baixava dels Perdigons. Al
tardet, arribaven els homes que venien
de treballar del defora i hi abeuraven les bèsties. Per animar-les,
els homes feien uns xiulets allargats molt característics, mentre el
sol s'anava ponent i la llum declinava. Una altra escena que
m'agradaria tenir gravada en algun lloc més que no pas la memòria.
Perquè ja ningú no podrà xalar mai més contemplant-la.
Contribuïen
a la “bellesa” del lloc els arbres que envoltaven la bassa -xops
o àlbers-. Ara aquell espai ha estat dessecat i al seu lloc hi ha un
parc infantil. Sortosament, aquí no s'hi han tallat els arbres, i
encara donen ombra als visitants. Durant un temps hi hagué un
estanyol, per recordar l'antiga bassa. Allà hi vaig veure passejar
cueretes -senyoretes, com deien allà-, amb la cueta estarrufada. Ara
ja, ni la memòria de l'aigua, no hi queda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada