Xorros

La font que dóna nom al paratge és una font d'aigües termals, caldes, que raja a la vora del riu. (Sembla que antigament aquell paratge havia estat un antic volcà.) L'aigua dels “xorros”, que és com se n'ha dit sempre, la recull actualment una mena de piscina, feta d'obra, on es banya la canalla. Els que jo recordo eren més silvestres, vull dir que l'aigua baixava directe a una mena de clot natural, on ens rentàvem cara, mans i posàvem els peus en remull, sobretot si hi havíem anat a peu. (Dues hores llargues de camí). En aquell temps, que no hi havia tants analgèsics com ara, la gent anava a la Fontcalda a fer una novena, o sigui nou dies de banys diaris. Els banys es prenien a les cel·les, i l'aigua la pujaven uns portadors amb cànters que es posaven als argadells -una estructura de pell i vímet on s'hi podien enquibir quatre o sis cànters-, que carregava una mula o un ruc, des de la font fins a dalt, a la petita esplanada on hi ha les cases i el santuari. I generalment -i així consta als goigs-, els visitants arribaven tolits, muntats sobre animals de bast, i, al final de la novena, pujaven la costa a peu. I no sols ho diuen els goigs, sinó que jo ho he vist. Nosaltres, la meva família, hi passàvem una setmana cada estiu, i allò era el nostre estiueig. A les nits, se sortia a prendre la fresca, i molts d'aquells visitants que venien del Baix Aragó s'esplaiaven cantant jotes, que acompanyaven amb guitarres. L'ambient no podia ser més agradable.

Els xorros, en caure directament sobre el terra, anaven polint les pedretes, els còdols, fins a fer-los rodons i lluents. Amb aquelles pedretes, que en dèiem cinquilles, jugàvem a un joc que consistia a posar una pedreta a sobre de cada ungla, girar ràpid la mà i veure quantes en podíem engrapar. Suposo que d'això de jugar al cinquet, els venia el nom de cinquilles. Ara ja no se'n troben, per la raó que he explicat. Però els xiquets encara xalen banyant-se a la petita piscina d'aigua termal.