Casaments

Els confits també es llançaven als nuvis, quan sortien de casar-se de l'església. Tots els xiquets del poble -i no tan xiquets-, ens posàvem a primera fila, per poder-los agafar.

-Tireu confits, que són podrits, tireu avellanes, que són fallades! -cantàvem. I els convidats, normalment els xics fadrins amb les butxaques ben proveïdes, s'hi posaven amb ganes. Més d'una núvia havia de ser salvada de caure a terra o de rebre l'impacte d'aquells dolços projectils.

Més endavant va arribar la moda de l'arròs. Era menys perillosa, però no tan divertida. I alguna veïna, l'aprofitava per treure a atipar-se'n les gallines un cop s'havia acabat!

Les núvies es casaven de negre. Amb mantellina, també negra, al cap. A les pel·lícules ja vèiem núvies blanques, i, com passa amb tot el que surt a la pantalla, grossa o petita, la moda va arribar també a Gandesa. Una de les cosidores que ajudaven la Treseta, s'hi volia casar. Però el seu pare s'hi va negar en rodó. Allà era una cosa massa moderna i fora de costum, i no estava disposat a ser la riota del poble, així que la va amenaçar que, si ho feia, ell no aniria al casament. La noia, amb tota la pena del món, va claudicar. I es va casar de negre, com pertocava!

(De Pa amb vi i sucre, Dibuixos Eduard Barrobés)