dissabte, 9 de març del 2013
A Tortosa
dimarts, 5 de març del 2013
dimecres, 27 de febrer del 2013
Els cims invencibles
LA MEMÒRIA DEL FOC
La memòria del foc és una memòria immaterial, sense
memòria: tot ho devora. Tot ho destrueix. Ai de qui rep les seques i
llargues llepades de les llengües del foc! S’alcen sobre les
muntanyes i corren per les torrenteres seques, com lava incandescent.
Ho esborren tot, ho maleeixen tot. Els arbres crepiten i xisclen,
mentre les seves branques es retorcen convertides, elles mateixes, en
llum de flama, en nunci de mort. Els petits nierols dels ocells la
veuen arribar i criden els seus pares que han fugit, esgarrifats; i
la flama se’ls endú, cega i sorda, al seu crit. Ai de totes les
petites vides que no poden ni saben escapar-se del foc!
El foc de la guerra és un foc pitjor que el pitjor dels
incendis. Crema també els pobles dels homes, les consciències dels
homes, la bondat dels homes, la bellesa del món. De vegades, també,
assoleix de destruir el record. Un record que resta fossilitzat en
la cendra, en les arrels dels arbres perduts, en les llavors que no
germinaran, en les fonts que s’han assecat.
Però el foc també purifica. I escalfa. Foc domèstic,
foc domesticat. Foc cec i sord, però clement. Fogueres de Sant Joan.
Llumeners en la fosca. Fars que guien els nàufrags. Quina culpa té
el foc?
I sempre, sempre, quan el foc s’ha aturat i la cendra
s’ha pastat amb l’aigua de pluja o de plors, la vida reneix.
Peregrina de noves llavors.
dilluns, 18 de febrer del 2013
Els cims invencibles
LA MEMÒRIA DE LA TERRA
La memòria de la Terra està pastada de saba i de
fang. De matèria orgànica en descomposició. De pols i de roca, de
carbó fòssil i de diamants en brut. Perdura llargament perquè està
feta del mateix material que conforma les muntanyes.
Viatja per l’interior de les venes, per l’interior
de les branques. Aflora en els borrons de les plantes i en el cor
dels humans. I allà se solidifica, convertida en rancúnia, o potser
en resignació.
La memòria de la meva terra està pastada amb sang.
Sang dels que moriren en les muntanyes de Pàndols, en els afraus de
la serra de Cavalls, en els camins tortuosos que menen enlloc, en les
tòrrides trinxeres inhòspites, en la set dels pous secs i de les
torrenteres eixutes.
Crits, renecs, udols. Com pot manifestar el seu terrible
dolor un home, potser un noi que s’acara a la mort? Són veus que
encara ressonen en la pau dels sembrats, en la placidesa de les
vinyes, al fons dels bocois de vi dels vencedors, i també dels
vençuts. Veus encastades a la soca de la vella olivera,
de l’alzina retorta, del pi esponerós. Veus que ressonaven les
llargues nits d’hivern de la postguerra, dins dels fumerals
ennegrits per l’estalzí, dins de les estances sense llum, mentre
ens menjàvem el pa negre de racionament, la trista minestra dels
supervivents. Quins udols sense resposta, aquelles veus!
(Ja és a la venda.)
dilluns, 11 de febrer del 2013
Preterides
Dones preterides
Hi he pensat aquests dies sentint
notícies sobre Urdangarín. Ara se'n sorprèn tothom, amb aquella
cara de no haver trencat un plat que feia quan es va casar amb la
infanta. A tots els queia la bava! Soto vocce es deia que per poder
dur a terme el “braguetazo” es va deixar plantada la novieta de
tota la vida. Però, és clar, això a qui li importava, fora de la
preterida?
Hi ha alguns personatges femenins de la
literatura que m'han deixat petja. Una és la Consetta, la cosina
enamorada del Tancredi, el nebot del príncep de Salina, a El
Guepard, la novel·la de Giuseppee Tomasi di Lampedusa, que queda
desbancada per Angèlica, la filla del ric alcalde, un plebeu, que
representa per als aristòcrates canviar l'ordre de les coses “per
tal que res no canviï”. Sacrifici necessari, poder continuar
gaudint dels seus privilegis. Una cosa semblant passa a Guerra i Pau.
En aquest cas, la preterida és Sònia, la parenta pobra dels Rostov,
a qui Nicolau, el germà de la Natatxa, la protagonista de la gran
novel·la de Tostoi, està promès i vol deixar per casar-se amb la
noble i rica Maria Bolkonski. Per aquesta raó, tota la família la
pressiona per tal que alliberi el xicot del compromís. Cosa que
Sònia fa a contracor. Totes dues, Consetta i Sònia, acaben fent
d'obligades comparses de la família dels seus antics enamorats. A
qui té poc, el poc que té li serà pres! -que encara pensa Natatxa
de la seva humiliada parenta.
Potser ara, l'antiga xicota del Duc de
Palma, se'n deu de sentir força rescabalada.
dimecres, 6 de febrer del 2013
Món rural
Visito el museu de la vida rural, a
l'Espluga del Francolí. Està dividit en dues part, l'antiga, que
mostra el món rural del passat, i la moderna que ens ofereix una
visió del present.
La part antiga, em permet recorda un
món rural que jo havia viscut i ja està periclitat: la matança del
porc o bacó, als carrers de Gandesa -encara em sembla sentir els
esgüells aterridor de l'animal-, i el mondongo que venia a
continuació. Als xiquets de la família o d'amistats de confiança
ens invitaven a apamar. I el que apamàvem era un tros de botifarra
d'arròs primeta, acabada de fer, que ens menjàvem entre deus
llesques de pa de casa. Uns altres records que em va suscitar van ser
tots el que feien referència a la verema del raïm, que en arribar a
casa, es pinxava, vull dir que es xafava amb el peu nu abans de
fer-lo caure al trull, on fermentava. I com aquests, altres records i
sensacions agredolces.
A la part moderna vam poder veure el
gran canvi propiciat per l'arribada de les màquines i els tractors.
Un món que els pagesos d'antany no haguessin pogut somiar. Però no
tot són flors i violes: continua havent-hi molts problemes. I molts
interrogants, com ara el dels transgènics, que encara no s'han posat
d'acord si són beneficiosos -cara a la producció-, o ho acabaran
malmetent tot.
El que és cert és que, mentre hi hagi
gent que s'estimi la terra, hi haurà pagesos. I que hauríem de
tenir-los molt presents a l'hora de comprar productes del camp:
sempre que sigui possible, que siguin de la nostra terra. Ells i
nosaltres hi sortirem guanyant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
