Un embut de novel·la

M'agrada la Pilar Rahola articulista, no tant el personatge. Per això vaig llegir amb una certa curiositat la seva obra El carrer de l'embut. Rahola va estudiar filologia catalana un curs abans que jo, per tant, com a mínim, és clar que coneix la preceptiva literària. Per, ai!

El carrer de l'embut està ubicada a Catalunya i a Cuba del primer terç del segle XX, amb incursions a un passat anterior. I per escriure-la, l'autora es va imbuir de tots els fets i personatges -des de polítics, a sindicalistes, artistes a emprenedors i tutti quanti-, que es van moure per aquelles societats en aquell moment històric, i les utilitza vinguin o no vinguin a propòsit de la trama -quina trama?-, amb anècdotes d'interès nul, que no aporten res al lector. Un lector, en el meu cas lectora, que busca desesperadament alguna mena de fil conductor que doni sentit al relat, entre un bosc de noms que arriben a marejar i que acaben fent-te-la llegir en diagonal per no deixar-la del tot, cosa que vaig estar ben temptada de fer.

En un programa amb el Cuní, Rahola es queixava que l'havien posada en la llista dels autors mediàtics, per les vendes de Sant Jordi. Però dubto que cap editorial l'hagués publicada sense aquest aval.

(Stefan Zweig, el gran autor de biografies i de novel·les històriques, assegurava que, abans d'emprendre'n alguna, estudiava personatges i època i en feia un munt de fitxes. En acabat, les oblidava totes i només utilitzava les que de debò importaven a la narració sense enfarfegar-la. Un bon consell que Rahola hauria d'haver tingut molt en compte.)

Pàndols

La realitat supera gairebé sempre la ficció. Al final de la meva novel·la Els Cims Invencibles, publicada aquest any, la filla d'un dels protagonistes, un voluntari de la Columna Lincoln, de les Brigades Internacionals que van lluitar a la Guerra Civil, tornava a les nostres muntanyes per rendir homenatge al seu pare. Doncs bé, tal com em va explicar una amiga gandesana resident com jo a Barcelona, la seva filla va conèixer fa poc un xicot, el qual, en saber que ella era gandesana, es va posar a plorar de l'emoció. Justament venia de Gandesa on havia anat a dipositar les cendres del seu avi, antic brigadista, tal com ell li havia demanat, a la serra de Pàndols. Una història preciosa. D'haver-la sabut abans, l'hauria afegida a la narració.

Visita als Aiguamolls de l'Empordà

Poques aus, per efecte de la tramuntana, però hi havia força aigua a les llaunes i l'atmosfera era netísima. Espero que a les nétes se'ls encomani la meva passió pels ocells.

Holocaust

Aquest és un llibre que m'ha costat un any de llegir, jo que llegeixo tan ràpid, perquè era impossible llegir-ne més de dues o tres pàgines sense posar-te malalt. El seu autor és l'historiador anglès Paul Preston, que ha dedicat gran part del seu temps a estudiar la Guerra Civil espanyola. N'és, doncs, un gran coneixedor. Objectiu i precís. De fiar. En aquesta obra, ha fet una investigació exhaustiva de les barbaritats fetes en un i altre bàndol, n'explica els precedents -odi, assassinats, propaganda falsa-, i les conseqüències: la terrible represàlia franquista cap als vençuts. No s'estalvia d'inventariar, sempre amb dates, noms i cognoms, les matances perpetrades pels incontrolats de la Fai, o altres milicians, a la zona republicana, però insisteix a bastament que, encara més bèsties, fetes a sang freda, amb judicis sumaríssims -o alguna cosa semblant-, van ser les efectuades a la zona franquista, sense oblidar que va ser Franco qui es va alçar amb els militars contra un règim democràticament establert.

Paga la pena llegir aquest llibre, encara que ens faci mala sang, per adonar-nos que l'odi només engendra odi. Que una guerra mai no és justa. Que tothom hi perd, fins i tot els vencedors, i que deixa una seqüela d'odis i destrucció que costa molts anys de superar.

Fontcalda

-->

L'aigua flueix com ahir i com demà

fluirà sense mi, sense saber

si encara visc o si ja me n'he anat.

L'aigua sempre igual i sempre diferent.

Em busco a mi, a l'infant que vaig ser,

recollint les cinquilles a la font.

Pedres rodones que l'aigua polí

suaus al tacte, bones per jugar.

Cada una en un dit, sobre l'ungla, girar

la mà i recollir-les totes

dins del palmell obert.

Guanya qui més n'agafa. Com sol passar a la vida.

L'aigua flueix, i flueix el passat.

I se'n va i ja no torna. Només em quedo jo

a la font sense pedres, on juguen els infants

d'ara mateix, aliens als meus records.

Potser algun dia també ells sentiran

una aguda nostàlgia pel seu jugar d'avui.

Temps d'Innocència

En aquest llibre, Carme Riera, sent la necessitat -segons ella producte del naixement de la seva néta-, d'endinsar-se en els temps (feliços) de la innocència, que ella va passar a casa de la família del seu pare, a Mallorca, tot i que havia nascut a Barcelona, d'on era la seva mare.

Llegir aquesta planes, per a una persona d'una edat aproximada a la de l'autora, és remuntar-se a la seva pròpia infantesa, i compartir-ne alguns dels seus problemes o de les seves il·lusions. Per això he posat la paraula feliços entre parèntesi, perquè els temps que, en certa manera, vam haver de compartir, no sempre ho van ser, de feliços. Era un temps en què a les cases hi feia un fred que pelava, a l'hivern, i per aquesta raó, els dits dels peus i de les mans se'ns omplien de penellons, que, a les nits, quan et ficaves als llit, picaven com a dimonis.

Unes vides, les de la nostra generació, que van estar condicionades per la guerra, o més ben dit la post-guerra, que es va allargar miserablement durant anys i panys.

Un altre record compartit era el de fer els matalassos, feina que calia dur a terme cada cert temps. Els matalassos es pujaven al terrat, se'ls descosia, se'n rentaven els teles i mentre s'eixugaven -havia de ser per força en temps d'estiu-, el matalasser en el seu cas -la matalassera en el meu-, es dedicaven una bona estona a repicar la llana, amb unes varetes que portaven. La feien saltar i voleiar, per estovar-la, i era com una nevada fictícia, en ple mes d'agost. Després es refeien els matalassos, cosint-los per les vores, i en acabat, amb unes agulles enormes dites saqueres, passaven els cordons per uns ullals distribuïts regularment per la superfície i la part de sota del matalàs i els lligaven per tal que la llana no es mogués de lloc. La sensació de dormir-hi la primera nit era d'una voluptuositat meravellosa.

Una altra cosa -entre moltes- que m'ha fet recordar els meus temps, era el pas del femater -com en diu ella a l'escombriaire, basurero, que en dèiem a Gandesa, usant un castellanisme-. De fet, en aquells temps no es llençava gairebé res. A les cases de pagès aprofitaven tot el que sobrava de les verdures, pells, tronxos, i fulles exteriors, per posar-ho a bullir a la caldera del porc. La llet s'anava a buscar amb lletera. L'aigua amb càntir. La colònia amb una ampolleta que reutilitzàvem -la venien a granel-, quan no ens la fèiem a casa, com el sabó. I els cascos de les ampolles es retornaven al botiguer.

En fi, que la lectura del llibre de la Carme Riera ha representat per a mi un exercici de nostàlgia. Van ser bons temps? Van ser mals temps? Hem guanyat en algunes coses i hem perdut en una altres.

Però sóc conscient que ni jo, ni ningú, no voldria tornar al passat.

Ruc català

La setmana passada, amb un grup d'amics, vaig visitar FUIVES, Centre mundial de ruc català, segons consta al prospecte. Aquest centre es troba en un finca del terme d'Olvan, prop de Berga. Allà, i sense gaires ajudes institucionals, primer el Joan Gassó, i ara el seu fill, es dediquen a la cria i conservació del ruc de raça genuïna catalana, un ruc que sempre havia estat molt ben considerat per la seva envergadura i la seva resistència. En una època, que encara he viscut, on es necessitaven animals forts per treballar al terra i tirar dels carros, els rucs, que es creuaven amb eugues, donaven origen a un animal híbrid, el mul -o matxo-, i la mula, que tenien la grandària i la força dels cavalls i la tenacitat i fortalesa dels rucs, per això eren molt ben valorats. En ser híbrids, no podien reproduir-se. Per tant, la conservació dels ases era vital. També eren usats per a l'exèrcit. I n'exportaven als EEUU, on van ser molt importants per a la conquesta de l'oest, com hem pogut veure a tantes pel·lícules.

Amb la mecanització, van començar la ràpida decadència d'aquests animals, que jo no interessaven. I van estar a punt d'extingir-se. Per això és d'un gran mèrit el que han fet els Gassó. Ara viuen gràcies en part a la gent que els anem a veure. A mi em va semblar una visita molt interessant. Us la recomano!

www.fuives.com 

(A les dues primeres fotos, someres, a l'última un mascle, que han de tenir separats per tal que no es barallin entre ells.)