La bassa

Agafàvem capgrossos a la bassa
-culleretes en dèiem-,
Remenàvem
l'aigua verda del pot per sentir el tacte
d'esgarrifança que el seu pas deixava
entre els dits de les mans.
Depredadores innòcues, retornàvem
el silenciós botí al mirall dels astres.

Un rauc de granotes afirmava
la nostra fe en el trànsit de la vida.

(D'Elegies de pluja i oblit).
Ara, la bassa d'Engaire només perviu en la memòria dels que la vam viure i en les fotos nostàlgiques dels gandesans.