divendres, 4 de març de 2011

Postres de músic




Vet ací un bon títol per a un llibre de contes del qual, com els invitats a la taula, pots anar agafant i paladejant ara la salabror d'una ametlla, ara el torrat d'una avellana, ara la dolçor d'una nou... acompanyades d'un vinet ranci de la terra, que dóna al paladar un punt de picardia.
Així he paladejat els contes de Jesús Tibau, recreant-me en el gust de cadascun. I, com els postres de músic, uns m'han agradat més que altres -si hagués de triar entre tots em quedaria amb EL TREN QUE PASSA, que podria ser l'inici d'una intrigant novel·la basada en encontres i desencontres-, però en tots he descobert la tirada de l'autor cap a uns personatges quotidians, sense història, o amb la seva petita història penjada a l'esquena, descrits amb una bona dosi d'ironia, no exempta de tendresa.
L'autor, busca impactar amb un final sorprenent a cada conte, i arriba un moment que ja t'ho esperes i penses, amb què em sortirà ara? Això i la manera desacomplexada amb la qual es dirigeix al possible lector, fent-lo alhora participe i confident, estableix amb aquest una amable complicitat.
Una cosa que sempre és present en els autors de les Terres de l'Ebre és l'ús -o el no ús-, de la varietat lingüística de la nostra zona. En això, Tibau opta sense manies per un català normatiu -molt ric i suggeridor-, sense concessions dialectals. Una opció tan vàlida com la contrària, sempre que el resultat sigui així de bo.

1 comentari:

  1. Moltes gràcies. Em fa gràcia veure com cadascú elegeix un conte diferent com el seu preferit.

    ResponSuprimeix