diumenge, 27 de març de 2011

Ermessenda



Era l'any 990, cinc anys després que la al-Mansur caigués sobre Barcelona i destrossés la ciutat, que Ramon Borrell, comte de Barcelona, Ausona i Girona, i Roger I de Carcassona, pare d'Ermessenda van iniciar els tractes matrimonials. Missatgers, secretaris, notaris i camarlencs passaren i traspassaren els passos dels Pirineus i anaren conformant l'acord, pel qual, Ramon Borrell feia donació del comtat de Vic i propietària d'una desena part de tots els seus béns a la novella esposa. Amb aquest tracte, associava Ermessenda al seu govern, com a esposa i comtessa regent. Roger de Caracassona oferia un dot fastuós a la filla i la seva aliança incondicional en cas d'un altre atac sarraí.
Les negociacions per al seu casament amb el comte Ramon Borrell li havien arribat a la núvia entre rialletes de complicitat i paraules de condolença. La casaven amb un comte, sí, però d'uns comtats pobres, llocs d'alzina i senglar. Massa lluny dels rics i cultes comtats del Llenguadoc, massa prop de l'embranzida moresca.
Ermessenda callava i brodava amb els ulls clavats al teler i el pensament desbocat: l'amoïnava no saber com era el comte català. Si gasiu i mesquí, els dos pecats més grans que podia tenir un cavaller, o noble i generós, com esqueia a un home de paratge. Si era jove i de bella presència, o més aviat vell i mal conformat. I, sobre de tot, com seria el contacte de pell a pell. I quan pensava això el pols se li accelerava, i les mans li suaven, encara que fes fred, i la seda s'humitejava i havia de parar de brodar, vermella i afrontada.
Per Pasqua, quan les neus dels passos de muntanya eren fosses i les flors s'obrien arreu anunciant la Resurrecció del Senyor, Ermessenda va arribar a les terres del comte Ramon Borrell, cavalcant altívola sobre el seu palafrè blanc, i les cròniques diuen que era la dona més bella que mai no s'havia vist en aquesta part del Pirineu: alta, rossa, de cintura vincladissa i malucs triomfants. Tenia els ulls clars, d'un blau de cel de tarda, brillants i expressius, les pestanyes llargues, la boca fina, el nas afuat i decidit. El seu seguici el conformava la flor i l'escuma de la grandesa del Llenguadoc: nobles, cavallers, dones de paratge, músics, astrònoms, monjos, patges, soldats i servei. I una rècula de cavalls i mules carregades de mobles, roba, paraments i regals. Un aixovar tan esplèndid que, anys a venir, li permetria demanar, burleta, quan algun dels seus enemics li exigia que deixés el poder i marxés:
-Torneu-me el dot!

Cap documents, però, recorda, on tingué lloc l'encontre i si hi hagué desil·lusió en els ulls de la bella, tan joveneta, en descobrir el promès, fosc i ferreny. Però a qui li preocupaven aquestes coses? Ermessenda portava la lliçó ben apresa, perquè per a això havia estat criada i educada. Ara, consumat el matrimoni, ja era davant de Déu i dels homes l'esposa legítima de Ramon Borrell. No tenia res de què avergonyir-se. El va mirar de fit a fit, i la mirada franca d'ell la va acabar de decidir. A partir d'aquell moment i fins a la mort del comte, seria la seva dona i la seva igual. La comtessa de Barcelona. Després de gairebé vint-i-cinc anys de govern en comú, tot just amb quaranta anys, continua exercint el poder durant la minoria d'edat del seu fill Berenguer i més endavant la del seu nét Ramon. Fins que xoca amb la tercera dona d'aquest Almodis de la Marca. (D'una vida tan intensa i apassionant que també es mereixeria una sèrie de TV3, així com la dels seus fill bessons, Ramon Berenguer, Cap d'Estopes i Berenguer Ramon, el Fratricida!).
Les cròniques de l'època li dedicarien lloances innombrables, i el seu epitafi seria, “Ermessenda, un puntal per a la pàtria i una mare per a tots!” Però la Història gairebé l'ha oblidada.
(I és que la història de les dones encara està per descobrir!)

6 comentaris:

  1. No vaig poder veure la minisèrie, però sí que vaig veure als anuncis que l'actriu era morena i d'ulls foscos. El principi del post se suposa que és una crònica històrica? O te l'has inventat tu?

    ResponSuprimeix
  2. Jo no sé si te l'has inventada o no, però m'ha agradat aquesta lliçó d'Història tal com la contes. Té una semblança bastant correcta amb la sèrie, i suposo que no deu diferir gaire de la història que en deuen explicar els llibres, generalment freda i desapassionada. La teva vena poètica traspua en tot allò que escrius. I és tan agradable llegir-te...! Gràcies, Carme.

    ResponSuprimeix
  3. de fet forma part d'una narració que vaig escriure fa temps. Aquesta família de comtes-reis nostra dóna per a molt!

    ResponSuprimeix
  4. M'agradaria poder llegir sencera aquesta narració que vas escriure.

    ResponSuprimeix
  5. Bella historia de los reyes y condes. Muy buena tu historia y la forma en que escribes.
    Amì me gustarìa leer màs.
    Te felicito. gracias por ello
    Monica Escalante. desde Argentina

    ResponSuprimeix