Res no mor. I l'ocell que alça el vol
i s'estén per ponent acaçant el repòs
del seu niu, tan tebió, tan llunyà,
reviurà en el record de l'infant entristit
per les hores obscures de l'hivern engebrat,
quan les aigües s'entollen pels bassals de la nit
i la lluna s'hi anega enyorada de sol.
Res no mor. Tu tampoc. El remor de la veu
que cantava al bressol la cançó del non-non
sonarà com un fil de boirina en la llum
en el cant d'una mare bressolant un infant
algun dia llunyà sota un alba brillant
en un món pressentit per les ribes del son.
De Palau d'Absències, 1992
(La foto és de la Glòria, a la sortida del sol, feta des del pis desè de la Vall d'Hebron.)
És un encert aquesta comparació amb l'ocell. El ritme i la rima donen a aquest poema una musicalitat molt bona. També la foto és molt bonica, i tot plegat molt escaient a la dedicatòria.
ResponEliminaGràcies, bonica.
ResponElimina