Qüestió de supervivència

Diumenge passat, em va passar una aventura que us explico. Havia d'anar a casa d'un amics i baixar a l'estació de Putxet, així que vaig agafar el metro, la línia 1, que connecta amb la L 7, de ferrocarrils. Doncs bé, per causes que ningú no m'ha aclarit, la línia estava aturada entre Catalunya i Plaça Molina, i, per arribar-hi, havies de fer una part amb la línia 6, també de ferrocarrils, però enlloc no hi havia cap indicació que ho facilités. Em vaig trobar en aquell destret juntament amb una parella de francesos, d'uns cinquanta anys, que volien anar al Tibidabo, i anaven tan perduts com jo. A base de preguntar i de fer giragonses, vam aconseguir el nostre objectiu. I vam iniciar una conversa força interessant -ell i jo. L'home en castellà i jo en català. En saber que era catalana, després d'afalagar-me dient que trobava la nostra llengua tan musical com els brasiler-, em va parlar del Llenguadoc, no sé si ho era, i jo li vaig dir que era la pàtria dels trobadors. També li vaig recalcar que el francès se l'havia menjada, aquella llengua, com l'espanyol intentava fer amb la catalana. Ell em va dir que parlava francès, anglès, i espanyol, però no català, com si se n'excusés. Jo li vaig respondre que jo, a Catalunya, només parlava català.
Per a mi, és un qüestió de supervivència!, li vaig dir. Em va entendre a la perfecció. I, havent arribat al Putxet, ens vam acomiadar amistosament.