I el temps passa rabent. Dies i hores
emmarcant un silenci que m'esclata
en mil bocins de sons. Suc de paraules
que el vent no s'ha emportat. Ni la campana
que alerta del retorn de la bonança.
Hi ha sol al celobert. El dia allarga
els seus paranys de llum damunt les coses
que tu vas estimar i que perduren
en el món dels records que se m'imposen.
Però la nit, la nit encara cel·la
l'angoixa del adéu que no vam dir-nos.
Diumenge serà Rams, i l'altre Pasqua
que esclatarà en les flors de perfum tebi.
Tota vida que es perd és el preludi
de l'alba lluminosa d'un nou dia.
Si, ja ha passat un any, quasi no ho sembla.
ResponEliminaI encara hi ha calaixos plens de fotos,
que havíem d'endreçar... però no hi ha pressa.
El dia que ho farem, serà una excusa
per retrobar-nos amb els millors records.
Diuen els filòsofs que el temps és només la percepció de l'empremta que deixa. Així el record del Miquel és l'empremta inesborrable que ha deixat en nosaltres, però percebem el buit com el dolor de l'abséncia. I potser per això un any passa sense adonar-nos-en.
ResponElimina