Llops

Sembla que els llops, procedents de França, on potser han arribat des dels Carpats, a la llunyana Romania, han tornat a Catalunya. Tenia guardada la notícia que l'últim representant d'aquesta espècie a les nostres terres, havia estat abatut a Horta de Sant Joan, l'any 1929.

Els llops i els homes, potser perquè comparteixen el mateix espai i les mateixes menges: cabres, ovelles, conills..., han estat enemics seculars. Jo encara havia sentit contar a la meva sogra, gandesana com jo, que, de petita, els havia sentit udolar algunes llarga nit d'hivern, llavors que els hiverns eren tan freds i tan durs i la neu aïllava els pobles i deixava sense aliment els llops. Aleshores, explicava, tots els gossos del poble ganyolaven, esporuguits. I la gent tancava bé portes i finestres, i protegia els corrals.

Jo només he sentit udolar els llops als documentals de la TV, però la primera vegada que els vaig sentir -en un programa del Rodríguez de la Fuente-, vaig notar que la pell dels braços se m'eriçava, producte, suposo, de la llarga experiència que la por dels meus avantpassats al llops havia deixat impresa en el meu subconscient.

I també en el nostre refranyer: llops amb llops no es mosseguen, que tan bé podria aplicar als poderosos d'ara i de sempre. O de ser llop disfressat amb pell d'ovella. Veure-li les orelles al llop. Ser fosc com gola de llop. Tenir una gana de llop... I en els contes, com ara els dels set cabridets, el de la Caputxeta, o el dels tres porquets, sempre el llop ha estat considerat el dolent de la pel·lícula. Però van ser ells que van ser extingits!

Si ara tornen, hi haurà lloc per a ells?