Lluís Llach
Memòria d'uns ulls pintats.
Hi ha llibres que, d'entrada, em
produeixen recel, però, si em cauen a les mans els llegeixo amb més
o menys interès -jo sóc una lectora compulsiva i poques vegades he
deixat un llibre començat a mig llegir, ha de ser molt dolent-.
Això m'havia passat amb aquest, que no
me'n fiava. -Per acabar-ho d'adobar, vaig llegir a l'Avui que Jordi
Llovet havia confessat que l'havien hagut de refer diverses vegades,
els editors-. Aquesta vegada el meu instint no em va fallar -i els de
l'editorial podien haver fet millor la feina, suposo-. En fi, que ser
un gran cantant i un bon autor de cançons no fa que siguis un bon
novel·lista. Aquest història d'amor entre gais no m'ha enganxat. I
no perquè els protagonistes siguin homosexuals -en aquestes alçades
em sembla natural que dues persones s'estimin, sigui quina sigui la
seva tendència sexual-. Però és que a aquesta novel·la li manca
poesia, o èpica o bellesa, i li sobra maniqueisme -els dolents ho
són a parir-, i matusseria. I no aconsegueixis sentir empatia pels
personatges, cosa aquesta molt important perquè una història et
sedueixi. Que hi farem! Deu de ser culpa meva, si està a la llista
dels més venuts! O pot ser és que el marqueting fa miracles?
Que sigui a la llista dels més venuts sí que és cosa del màrqueting. El que ja no sé si existeix, i que potser hauria d'existir, és una llista dels llibres més ben valorats pels seus lectors, o dels llibres que un percentatge més gran de lectors han estat capaços d'acabar-se. Jo, en aquest sentit, sí que sóc de deixar llibres a mitges si no m'enganxen, els últims exemples serien Se sabrà tot de Xavier Bosch i La dona que es va perdre de Marina Espasa.
ResponElimina