divendres, 14 de desembre del 2012

Notes d'estiu VIII



Dijous 16 agost
“Els autors catalans en castellà no han estat tractats justament ni aquí ni a fora”, afirma Carles Duartes a l’Avui. És l’eterna reivindicació, que aflora a intervals regulars. Sembla que també voldrien poder accedir als Premis Nacionals de literatura. Ara, dir que no se’ls tracta bé, em sembla una indecència, només calia mirar el programa d’Emílio Manzano, a la tele catalana. O llegir els suplements de literatura dels diaris que s’editen a Barcelona. El que passa és que ho volen tot. Repicar i anar a la processó. I cruspir-se, també, el migrat pastisset d’aquest nostre trist i dissortat país. Vomitiu!
Parlant d’autors d’aquí que escriuen en castellà, vaig acabar Riña de gatos, de l’Eduardo Mendoza. La Glòria em va demanar que em semblava: Distret i “tontet”, vaig dir. Sí, hi va estar d’acord, com tots els del Mendoza, distrets i “tontets”. I com diria aquell entrenador: No hase falta desir nada más.
Ara he començat L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, d’un autor suec, Jonas Jonasson, que em sembla que també se’l podria qualificar d’una manera semblant pel que porto llegit. La ironia se li nota més que al Mendoza, i això li dóna un plus, però la història déu n’hi do del ximpleta que és. I quan explica la vida anterior de l’avi en qüestió, em recorda un mica Havral, i el seu Jo vaig servir el rei d’Anglaterra, molt millor el de l’autor txec. Me’l recorda pel fet que ve a Espanya, quan la guerra civil i acaba salvant-li la vida a Franco. Així com sona! Ah, i parla de Miguel Primo de Rivera, que també surt a la del Mendoza, encara que, en aquest últim, qui té protagonisme és José Antonio. Si aquests personatges sabessin que han acabat sent una mena de titelles en mans dels escriptors es quedarien glaçats!
Parlant dels homes que estan millor o pitjor en vestit de bany, volia mencionar que l’altre dia van sortit de l’aigua davant meu tres adonis –el clàssics musculitos de laboratori-, una mica clònics, lluint el tipus. No sé perquè em vaig imaginar que eren gais.
Avui, a un pam de la meva tovallola –estem així d’estrets-, sento una conversa en pura fonètica de comarques gironines. La veu femenina demana si n’hi agrada alguna (de noia ), i ell que totes, i ella insistint, si n’hi cap que no li agrada gens, i ell que treu pilotes fora sense voler especificar per més que ella insisteix. Llavors torna a demanar quina li agrada, i com ell continua fugint d’estudi. A la fi, sento que li demana: Vinga, no em diguis que no te’n mola cap! La resposta del noi és: Tu. I ella: Au tio no comencis!
Em giro de l’altra banda i veig els protagonistes del diàleg: un noi i una noia adolescents. Prop hi ha la resta del grup. Penso que les dones podem ser punyateres a qualsevol edat. 

(La foto de l'Escala amb mar de fons és meva)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada