La Tere de la farmàcia

Va ser com retrocedir en el túnel del temps. Dimarts passat vaig anar a visitar la Tere Marín Valls, la Tere de la farmàcia, una amiga de la meva llunyana infantesa a la qual no havia tornat a veure en tots aquests anys.

El que em va sorprendre més va ser el seu entusiasme per tot allò que feia referència a Gandesa -indrets, costums i gent-, on ella va passar els anys de la postguerra -sa mare vivia a Saragossa amb les altres dues filles, el seu pare havia mort a la Batalla de Belchite-. I la Tere es va criar amb la seva tia, la farmacèutica de la Plaça Major, i la seva àvia materna. Tot i haver tornat a Saragossa, on va estudiar i es va casar, i haver viscut molts anys fora de Catalunya, ella continuava sentint que les seves arrels eren gandesanes. La infantesa és -ben segur-, la nostra pàtria més genuïna!

Confrontar records, va ser un exercici al qual ens vam lliurar adelerades. I vam comprovar que els records poden ser molt selectius. Ella recordava coses -com ara que ens intercanviàvem el berenar-, que jo no recordava, i jo en recordava altres -com aquell cop que em va donar una puntada de peu al sec de la cama i va córrer a refugiar-se a la farmàcia per evitar represàlies-, que ella no recordava en absolut. O el seu cine Nick, que jo adorava -i envejava-, i la Tere ha oblidat. El que sí que recordàvem eren les nines de paper que retallàvem al banc-escó de casa seva, aquelles llargues tardes d'hivern.

Saps que enyoro? -em, va confessar-. Les sardines (arengades), que ens menjàvem a la clotxa, i els ganyims!

Vam quedar que, si en trobava, n'hi portaria en una pròxima visita. Ella, que també és vídua i està una mica delicada, s'allotja en una residència, un compartiment on ha traslladat mobles, quadres, llibres i objectes que configuren la seva vida. Vam comprovar que havíem tingut vides paral·leles: ella també havia estudiat i fet oposicions un cop casada i afillada, i havia treballat a l'administració. I tenia també quatre fills com jo. I deu néts!

-En això em guanyes per golejada! -vaig haver de reconèixer-. Jo només en tinc tres!

Quan la vaig abraçar, era com si el temps s'hagués fos. Tornàvem a ser dues xiquetes de set o vuit anys, amb totes les il·lusions intactes!