Contra?

-->

-->

El Simposi “Espanya contra Catalunya”, que ha alçat butllofes en alguns sectors, m'ha recordat les dades recollides a la seva monumental obra: “Gandesa cruïlla de camins” per Anton Monner Estopinyà. De la qual extrec alguns fragments il·lustratius respecte a les prohibicions de la llengua catalana a partir del Decret de Nova Planta, promulgat per Felip Vè, que van arribar arreu del país. (Tenint en compte que es van prendre moltes altres mesures, sobretot recaptadores, com el Cadastre, un impost que el Baró de Maldà considerava una veritable catàstrofe.)

1727.- Els més destacats talents del país, les intel·ligències més preclares, abandonen la llengua vernacla, perquè la seva formació universitària solament és en castellà.

Els nostres llibres parroquials es continuen escrivint en català fins a arribar al 1764 amb el rector Joan Martínez, quan el bisbe de Tortosa, els obliga a redactar en la llengua forastera, però els sacerdots s’hi enfronten i no ho accepten. Des de la promulgació del Decret de Nova Planta, davant la negativa de la població i dels estaments autònoms, únicament ho poden implantar per llei a la Reial Audiència i als corregidors que trameten les seves cartes als ajuntaments o els bisbes als rectors. També els bisbes, en les seves visites pastorals, escriuen i parlen en castellà, ja que ho són de naixença, seguint les instruccions reials, “para que se consiga el efecto sin que se note el cuydado”.

Els sacerdots de la nostra diòcesi (Tortosa) comencen a escriure en castellà cap al 1764, ja que no en saben, i a partir que van sortint els nous capellans del seminari, que ja n’han rebut instrucció, ho van incorporant. Però com que el poble baix no l’entén, també els costa escriure’l perquè, quan l’han de llegir als feligresos, aquests no el comprenen.

És a partir del 1752 quan s’aprecien uns canvis molt potents. Els capellans

anaven rebent als seminaris ensenyament del castellà i la tendència de l’elit cultural era passar-se a l’escriptura forastera, malgrat que la gent del poble no la coneixia en absolut.

El rei Carles III publica la Reial cèdula del juny de 1768, la qual manava l’ensenyament primari i secundari es fes arreu en llengua castellana, com també les actuacions de les cúries diocesanes. El gandesà Mn. Agustí Sabater havia ajudat durant anys el rector i escriu sempre en català. El maig de 1764 ja signa com a vicari i incorpora, com el rector, l’idioma castellà als nostres llibres parroquials.

La diòcesi de Tortosa és la primera a impulsar l’escriptura en llengua forastera, mentre que a la resta comença una cinquantena d’anys més tard, quan ja s’han

publicat alguns diccionaris català-castellà que van facilitar l’ensenyament de la llengua imposada, i els seminaristes ja disposen d’instruments per anar-lo coneixent. I així, explica “que l’escola fos un factor de conservació o d’abandó de l’idioma no depenia tant de la voluntat de Madrid com de l’actitud de cada bisbe, de cada religiós, dels regidors de cada municipi. Així els bisbes de Tortosa i de Mallorca foren sovint castellanitzadors”.

1768.- Als capellans els obliguen a escriure les partides en castellà però els noms de persona continuen apareixent escrits en la llengua del poble. Alguns però ja apareix en castellà com Pere Esquirol teixidor, que ara l’escriuen Pedro Esquirol texedor.

Les Corts rebutgen l’ús de la llengua catalana.

Aquesta situació continuarà durant segles, i, només la tossuderia d'alguns, va aconseguir salvar, en certa manera el conreu de la llegua. Com ara:

El 1921 apareix a Gandesa el periòdic quinzenal El Llamp, que deixà d'editar-se els 1934 per motius polítics.

El 1923, amb el cop d'Estat de Primo de Rivera, es torna a prohibir l'ús de tota llengua que no sigui l'espanyol.

El 1924 multen El llamp per publicar una “Cobla popular catalana”. Tot i això es continua editant.

1932.- Hi apareix un article, signat per Francesc Adell, titulat “La llengua catalana atacada per les Corts espanyoles”, ja que es rebutja l’article de l’Estatut que diu: “es podrà usar indistintament la llengua catalana i la castellana”.

No sé si es pot dir Espanya contra Catalunya, o més ajustadament l'Estat Espanyol contra Catalunya. El que és evident és que no es pot dir, l'Estat Espanyol a favor de Catalunya! Per sort, la nostra gent ha sabut preservar el seu idioma! No defallim!