dilluns, 9 de desembre de 2013

La veritat...


LA VERITAT SOBRE EL CAS HARRY QUEBERT
de Joë Dicker

He de confessar que no m'agraden les històries de “lladres i serenos” o sigui la novel·la negra, i desconfio dels Best Sellers, els llibres més venuts -i més promocionats-, però de vegades me'n cau un a les mans i el llegeixo per curiositat. Així, doncs, he llegit la tan venuda La Veritat...
En la solapa de la coberta, se'ns diu que aquest llibre és una mena d'encreuament entre Larsson, Nobokov i Philip Roth. Suposo que comparar-lo a Roth es deu al fet que que copia descaradament -avui se'n diu homenatjar-, el plantejament de Roth a La Marca de l'Home: escriptor en hores baixes que escriu sobre un amic, que aquest practiqui boxa, o el nom de l'advocat, a qui anomena Roth. El problema és que l'estil de Roth és boníssim i Dicker ni se l'ensuma. Quant a Nobokov, podria dir gairebé el mateix. L'ha utilitzat per crear el personatge de la protagonista -Dicker es fa un tip de repetir N O L A, per assegurar-se que ens adonem que s'ha inspirat en L O L I T A-. Tanmateix, l'estil de Nobokov a Lolita és un cop de puny a l'estómac, brutal, que dirien ara. Sensacional, que dic jo. El de Dicker és notòriament a anys llum. De Larson, potser en treu una mica de morbo, no ho puc assegurar perquè no vaig poder passar del primer volum de la seva trilogia. Ara bé, posat a buscar inspiracions, hi podien haver afegit Psicosi. I no l'errarien pas!
A propòsit de l'estil, hi ha algunes converses entre Harry i Nola que són d'un cursi que mata! En fi, que l'he trobat un llibre trampós. Molta “cuina” i poc contingut original, sempre per al meu gust, és clar! (Els romans ja deien in gustibus non disputando, o sigui, en gustos res a discutir.) Al meu parer, l'amuntegament de pistes per anar intrigant el lector arriba a ser irritant, i, moltes repeticions, innecessàries. Fora, és clar, que es tractés d'allargar l'original -avui dia aquesta mena de llibres solen ser molt llargs-. Això sí, t'obliga a arribar al final.
El que em passa a mi amb una bona novel·la és que em sap greu que s'acabi, i, en fer-ho, torno a rellegir alguns fragments que m'han impactat, i acordo amb mi mateixa de rellegir-la més endavant. En canvi, en llibres com aquest, tinc ganes que arribi el final per perdre'ls de vista d'un punyetera vegada.

Cap comentari:

Publica un comentari