El celler

-->

El celler, de Noah Gordon

El tió em va regalar un e-book, amb diverses novel·les carregades. Una d'elles, la primera que he llegit per aquest mitjà, és El celler, de Noah Gordon. Tenia interès de conèixer aquesta obra més que res pel tema, relacionat amb la nostra terra, concretament el món de la vinya i del vi.

Primer de tot, cal agrair a l'autor, que es fixés en nosaltres. Gordon és un dels autors més coneguts a tot el món. D'El Metge, se n'ha venut milers d'exemplars i ha estat traduït a moltes llengües.

Al final d'El Celler, dóna les gràcies a molta gent del món del vi, dels castells, de fets històrics, etc. etc. I no dubto que aquestes persones l'hagin assessorat bé, el que dubto és que en fes gaire cas, a jutjar pels resultats. O potser hi manca el bon fer d'un editor acurat, que corregís una sèrie d'errors com els que jo, lectora atenta, hi he detectat. En citaré alguns.

En els cognoms de la gent hi abunden els castellans. Cosa estranya si tenim en compte que l'acció transcorre l'últim terç del segle XIX. En algun cas, com el del protagonista, el fa venir d'un avi gallec que va establir-se al Penedès després d'un repartiment de terres feta pel govern (¿?). En altres, ni ho justifica.

Geografia: el protagonista creua el Pirineus, venint de França, per l'Aragó. Sent parlar en català i comprèn que ja és “prop d'Espanya”. Gairebé de seguida, el trobem a Santa Eulàlia, un poble imaginari que l'autor situa a unes poques hores en carro, i a peu, de Sitges -i de Barcelona-. I no gaire lluny de França.

Fet casteller. Un poble diminut, com aquest, té una una colla de castellers, pagesos, que competeixen amb la colla de castellers de Sitges, pescadors. Els uns fan un castells de vuit, i els de Santa Eulàlia, un de nou! I cap més! (Queden empatats).

Menjars: la gent menja xoriço a tota hora, fins i tot fan un arròs d'estiu amb xoriço i verdures! (Ningú no li va dir que a Catalunya el que menjaven, en tot cas, era botifarra?) La gent fa cafè a casa i en conviden les visites. El vi i l'aigua el beuen en tasses, no en porró o càntir, com era el cas.

Costums: tirar petards a les bodes. (Això potser els valencians!)

Els pagesos -i a més pobres-, duen sabates. (De fet, calçaven espardenyes, i, per anar al camp, avarques, més resistents.)

A un pagès l'ofèn l'olor de cebes!

Dir Igna a un Ignasi. El costum del país era diferent del castellà que s'ha imposat aquests últims anys. Hauria de ser Nasi, com Quim o Pep.

Sobre les vinyes. Diu que, quan florixen, fan una olor embriagadora (¿?). I ja planten rosers a la vinya, costum aquest molt modern (i no a tot arreu), per detectar-ne malures.

Explica que els pagesos d'aquells temps cultivaven el raïm per fer vinagre directament!

Sobre la fil·loxera, un tema que conec bé, explica que molt abans que aquesta arribés a Catalunya, el protagonista, aconsellat per un francès, ja comença a plantar ceps americans. (Cosa que no es va fer abans de primers del XX, un cop mortes les vinyes.)

Alguns errors són culpa de la traducció. Per exemple, parla d'esquenes. (En castellà diuen espaldas, en plural, però els catalans només en tenim una. Ens girem d'esquena, mai d'esquenes!)

Parla de bandada, per grup o ramat de seglars. I assegura que hi ha gespa, a la vinya! (Per herba).

Veremen gotims! Els gotims o carrolls, són petits penjolls de raïms que creixen a les puntes del sarments i que maduren més tard. (A Gandesa en donava l'import de la seva venda als fadrins, els joves de la casa). Dels penjolls grossos, almenys a la meva terra, se'n diu carrassos en plural. En singular: un carràs de raïm.

Dents d'all. Imitant el castellà “dientes de ajo”. En català són grans. Un gra d'all! (Com seria un pinyol, i no un os el que tenen les olives o les prunes)

Ja veieu que he estat ben entretinguda. Ah, la trama és distreta i fa de bon llegir.