Orta

Orta

El nom d'Orta reviu en mi velles històries contades a la vora del foc. En parlava la gent gran, les llargues tardes d'hivern, esperant el miracle de la llum elèctrica. Explicaven que, durant guerra incivil, quan l'exèrcit republicà que acabava de passar l'Ebre es dirigia al nostre poble, un poble que l'altre exèrcit, l'auto-anomenat “nacional”, es disposava a defensar amb ungles i dents, la majoria de la gent de Gandesa va fugir en desbandada per por de ser enxampada en mig de dos focs. La meva, va fer cap a Orta, on uns parents dels meu oncles ens va acollir. Jo era una criatura de bolquers, llavors, així que no ho puc recordar. Però el nom d'Orta sempre més el vaig associar a bona gent.

Anys més endavant vaig poder visitar-la, recórrer uns carrers que conserven l'encant antic, l'aire medieval. Entusiasmar-me amb la seva magnífica església gòtica. Visitar l'abadia de Sant Salvador. Un sant molt vinculat a la mare de Déu de la Fontcalda, de qui va ser un gran devot. Aventurar-me als Ports. Banyar-me en les seves aigües netíssimes. Recórrer els paisatges estimats per Picasso. I, en anar-me'n, conservar a la retina la silueta magnífica i inconfusible de Santa Bàrbara i de les Roques de Benet.

Ara, el meu bon amic Joan Serra, amb articles molt ben documentats, reivindica per a aquest estimat poble el nom d'Orta, que és el que consta en tota la documentació antiga, ans que l'execrable Decret de Nova Planta li afegís un h espúria. I jo no puc per menys que fer-li costat en aquesta croada que ha emprès. Podríem encomanar-ho a Sant Salvador. No oblidem que: “Grans miracle feu tothora, Déu per frare per frare Salvador...” I que ell hi faci més que nosaltres!