Akhmàtova II

Akhmàtova II

Notes a un prefaci.

En els terribles anys de la Iejóvstxina (en aquesta època tenia el fill empresonat), vaig passar disset mesos fent cua davant les presons de Leningrad. Una vegada algú em va “reconèixer”. Llavors, una dona del meu darrere, amb els llavis morats de fred, i que, evidentment, mai no havia sentit el meu nom, es va treure de sobte la sopor comuna a tots nosaltres i em preguntà a cau d'orella (allà tothom xiuxiuejava):

-I això, ho pot descriure?

I jo li vaig dir:

-Puc.

Llavors alguna cosa semblant a un somriure aparegué tímidament en el que havia estat una cara.

Abril del 1957.

Estels de mort teníem al davant,

i Rússia, innocent, es retorçava

sota unes botes tacades de sang,

sota les rodes dels negres furgons.

1938

Avui tinc molta feina a fer:

a fons he de matar tota memòria,

i fer que l'ànima es torni de pedra,

i aprendre a viure de bell nou.

1939

I no prego per mi sols,

sinó per tots els que eren allà amb mi,

en l'atroç fred i en la xardor de juliol,

al peu del roig i encegat mur.

1940

Aquí la solitud m'ha atrapat dins les xarxes.

El negre gat de la mestressa esguarda com l'ull dels segles,

i no em vol ajudar el meu doble al mirall.

1944

Podia Beatriu crear com Dante,

o Laura el foc d'amor glorificar?

Vaig ensenyar les dones a parlar.

Oh Déu, com obligar-les a callar!

1958